Publicitat
Publicitat

BARÇA

Els equilibris d’una banda dreta on hi ha el millor

Alves i Rakitic aporten matisos per catapultar Messi

Picant pedra, tenint paciència, serrant les dents, arraconant el rival i acceptant les escomeses puntuals d’un rival competitiu però força inofensiu. Així va adjudicar-se matemàticament la Lliga el Barça al Vicente Calderón, en una mena de resum del que ha sigut tota la temporada. Al camp del campió va tocar exhibir la versió més madura i més completa (fins i tot sense Luis Suárez), la que reunia totes les facultats d’aquest conjunt de Luis Enrique: la tradicional en atac estàtic (encara que fos en una representació de vegades lenta i poc precisa), la més directa en la transició (tot i que l’Atlètic va deixar pocs espais per a la sortida ràpida), la més ordenada defensivament (els matalassers mai van sorprendre el Barça), la més convençuda en les accions a pilota aturada (principal argument local, sobretot a l’inici).

Amb Pedro substituint Luis Suárez, descartat per precaució -en un gest que també servirà per presumir de rotacions, claus durant l’any-, l’interès era veure on se situaria Messi, i l’argentí va seguir el guió de tot l’any, fins i tot amb el canari entre centrals. Però, conscient de l’absència de l’uruguaià, va moure’s més per dins que altres dies, cosa que va provocar que Rakitic hagués de jugar especialment obert en els primers minuts. La posició del croat havia de mantenir l’amplitud que reclamava l’atac de l’equip, perquè Alves avançava més aviat per carrils interiors, lluny de la línia de calç.

El Barça dominava, perquè l’Atlètic deixava fer als blaugranes en la fase de possessió. Recollits a tres quarts de camp, els homes de Simeone esperaven intentant no descomposar-se, mantenint-se molt agrupats en camp propi. L’Atlètic basculava intensament i no deixava ni un sol metre en les recepcions exteriors (sobretot a Neymar), i era impossible desbordar. Per dins el marge també era tan poc que era impossible combinar. El Barça, de fet, ni tan sols buscava moure’s per allà perquè no hi havia espai entre línies. Messi, desconnectat si demanava pilotes a l’esquena dels migcampistes, va haver de baixar fins al cercle central per entrar en contacte amb la pilota en algun moment del partit. La seva presència baixa també tenia a veure amb els problemes per iniciar el joc quan l’Atlètic va avançar línies i va pressionar la sortida de pilota des de Bravo. Era un moment concret, i amb només quatre homes implicats, però va ser una pressió prou agressiva per incomodar, encara que es diluïa si el Barça se’n sortia (i ho va fer sobretot carregant sobre Iniesta).

El Barça va agitar l’atac a la segona part per mirar de trobar un ritme de circulació més alt. I l’ajust va venir del posicionament a la banda dreta. Messi va situar-se una mica més obert, Rakitic no va estirar tant la seva posició per fora, sinó que va ser Alves qui va donar profunditat a l’equip. El lateral va guanyar metres, i es va situar gairebé de segon punta en alguns moments, mentre que el croat ocupava els espais intermedis que havien de conservar l’equilibri defensiu de l’equip sobre la pèrdua. A partir d’aquí, Messi va improvisar, apareixent per dins i per fora, desapareixent de l’entramat defensiu matalasser. Anant a buscar el gol del campió.

Històries de superació esportiva