L’estrena, l’agulla i el globus

BarcelonaQue no hi hagi més eufòria de la que esportivament és lògica ni menys de la que podria ser positiva. És el joc d’equilibris que va fent Espanya abans de debutar contra Sud-àfrica al Mundial de França aquest dissabte (18 h, Gol). Hi ha confiança, pel talent de la plantilla escollida, pel punt de maduresa que ha assolit l’equip especialment en els últims dos anys i perquè ja no és una selecció debutant. Però a l’altra banda de la balança també hi ha respecte i prudència, perquè parlar d’un Mundial és enfrontar-se a les millors del món. Quin lloc ocupa Espanya? ¿Fora de la Lliga Iberdrola, quin és el nivell real de les Jenni Hermoso, Mariona Caldentey o Mapi León? ¿L’esclafament del Lió a la final de la Champions és la distància real que separa les espanyoles de les futbolistes de primera línia?

No hi ha una única resposta, i pot ser que el Mundial tampoc respongui d’una única manera a això. Tampoc és l’equació que s’ha de fer, és impossible diagnosticar el futbol tan binàriament. Espanya tindrà el nivell que els partits li permetin tenir, però, de la mateixa manera que de la frustració del Canadà o del bloqueig golejador de l’últim Europeu se’n van treure conclusions que van ajudar a millorar, de França se’n sortirà amb un bon aprenentatge, sigui quin sigui el resultat.

Òbviament, a unes hores de jugar, ningú planteja l’equació des del “sigui quin sigui el resultat”. Es vol la primera victòria. Es confia que pot arribar. S’exigeix que arribi. S’ha assumit que aquest és el llistó mínim i no està sent fàcil mantenir-se en aquest equilibri emocional quan s’està a punt de jugar un torneig d’aquesta dimensió. L’eufòria no es regula. Hi és o no, puja o baixa. I Espanya n’ha generat molta. Potser per la competitivitat creixent de la Lliga Iberdrola. Potser pels estadis plens. Potser pel despertar mediàtic. I ara el perill és que el globus no sigui més gran del que ha de ser. Qui diu si està massa inflat? Qui treu l’agulla i el punxa?

“Tenim moltes ganes que arribi el partit”, deia Alexia Putellas fa dos dies en sala de premsa. El vestidor d’Espanya està impacient, no amaga que té un punt d’urgència per treure’s de sobre la pressió de jugar contra Sud-àfrica, el primer dels tres rivals a què s’enfrontarà la selecció espanyola a França. No serà un debut senzill, perquè ni el rival ho posarà fàcil -Sud-àfrica té una manera de jugar reactiva que pot incomodar Espanya, perquè ho aposta tot als marcatges individuals i a les persecucions defensives, i contraataca amb molta velocitat-, ni les jugadores es podran aïllar dels nervis que sempre van implícits en l’estrena en una gran cita. Jugar el primer partit sempre té una contradicció: és el partit que millor has preparat, però també és el partit amb què et trobes un adversari que et té més estudiat. I és el dia que té més encerts i més errors, el que et situa en l’avaluació del directe. El primer partit és el que et treu de la sala d’anàlisi, del camp d’entrenament, de l’hotel de concentració, i et porta, bruscament i ja sense marge, a la realitat de la competició. Guanyes, empates o perds. I ja només et queden dos partits. Ja vas amb embranzida o a remolc.

La moneda caurà en cara o en creu i tot es mourà a partir d’aquí, sobretot per les sensacions que tingui l’entorn. Certament, està sent complicat trobar una veritat prou objectiva per calcular el nivell d’Espanya i, per tant, per controlar amb realisme les expectatives. L’única mirada no subjectiva ens porta al rànquing FIFA, en què l’equip de Jorge Vilda ocupa el lloc número 13 de la classificació mundial. Excepte Corea del Nord, hi haurà 11 seleccions que, a priori, són millors que Espanya. El Mundial el juguen 24 països. El normal seria perdre -o no guanyar-. Però les il·lusions mai segueixen un rumb lògic, ni normal ni objectiu.

No hi ha prou perspectiva mundial, més enllà del grapat d’amistosos que s’han fet en els últims mesos, per valorar en quin punt arriba Espanya. Alguns partits de preparació han estat condicionats per les rotacions, per les proves que cada selecció anava fent, no per jugar aquell partit concret, sinó per configurar el grup de treball més a llarg termini. Què és real, d’aquest camí? ¿Que el Japó no t’empati fins al final? ¿Que aguantis contra el Canadà? ¿Que estiguis cada cop més a prop dels Estats Units, el Brasil o Alemanya? Segurament tot és veritat però res haurà acabat d’anticipar prou bé el que passarà contra Sud-àfrica, Alemanya o la Xina. Quan avui rodi la pilota, i la veterana Van Wyk organitzi les companyes per repartir-se els marcatges al voltant de Jenni, el Mundial ja no ens pertanyerà. Ja serà cosa de les jugadores. I elles decidiran fins quan s’infla aquest globus. Pulmons a punt?