El futbol que no s’aprèn als llibres

Periodista i entrenadoraQui li ha ensenyat a fer això? Sovint és la pregunta que ens ve al cap quan veiem un jugador inventant alguna cosa. Sigui literalment un invent o sigui l’adaptació d’un gest tècnic conegut, quan algú manifesta una habilitat molt concreta i en fa segell hi ha aquesta necessitat curiosa de descobrir-ne l’origen. Ens passa amb els tocs amb l’exterior de Ricardo Quaresma, que va tornar a impactar mundialment amb un golàs contra l’Iran, un xut que volava des de la part externa de la seva bota dreta fins a l’escaire més llunyà de la porteria. Ha marcat molts gols així, però que ho torni a fer continua sent una excusa per tornar-nos a preguntar d’on ha tret aquest recurs tan màgic, tan únic i tan seu.

Hem acceptat que és això, cosa seva, i que ja hi ha posat el seu copyright. Que parlar de Quaresma no és parlar d’aquell jugador que va arribar al Barça per fer oblidar el record de Luís Figo després del tímid esclat de Simão, ni és aquell futbolista ingovernable i ple de tatuatges que tens la sensació que mai ha trobat continuïtat, sinó que, essencialment, és un paio competitiu que sempre et traurà un xut impressionant amb l’exterior. Si mai veiem en algun partit algú que resolgui una situació de xut, centrada o canvi d’orientació amb l’exterior del peu, pensarem en ell.

És molt més del que deixaran a la memòria futbolística tants altres jugadors amb més bon palmarès que ell.

El recurs de Quaresma té marca pròpia i és això, un recurs que ell ha convertit en maniobra d’atac, en una acció tècnica que continua sorprenent els adversaris i el salva d’un xut amb la cama menys hàbil. Segurament, quan de petit intentava passar-li la pilota a un company i només trobava aquesta solució, algú del cos tècnic li va intentar fer entendre que el peu té superfícies de contacte més vàlides i més eficients. I segurament ell va pensar que d’acord, però que a ell l’exterior li semblava més còmode i més efectiu.

Tots dos deuen tenir raó, perquè tots dos són futbol, el manual i el pràctic. I no sé quin és el futbol de veritat perquè no sé quin és el de mentida, i tampoc sé si jugar al carrer feia més creatius els futbolistes o si les generacions sedentàries tindran menys màgia si els encaixonem en tàctiques, però se’m fa difícil creure que més bones instal·lacions i tècnics més formats no estan ajudant a construir més bons jugadors. Si, fins i tot, els videojocs no ajuden a ser creatius i imaginar jugades.

Potser és un autoengany, no dic que no, però si m’imagino l’Uruguai-Portugal d’avui, visualitzo una barreja meravellosa entre jugadors fabricats en les circumstàncies i jugadors fabricant-se circumstàncies. Penso en una cancha plena de fang que reorienta els esforços tècnics d’un nen uruguaià per fer-lo competir i penso en el colpejament desafiant del Quaresma petit quan li demanaven que xutés amb l’interior de l’altra cama. I penso en el coratge de Godín per tallar aquella pilota impossible, penso en la inestabilitat de cada recolzament de Suárez i penso en el rumb de supervivència atlètica que s’ha traçat Cristiano per arribar fins aquí. I penso d’on ho han après, tot això. Qui els ho ha ensenyat. I tinc clar que algú, i tinc clar que ells.