Anoeta va ser, des del principi, un immens parany que ni una alineació amb aires de contenció va saber esquivar. Discretament i des del primer segon, la Reial Societat es va deixar dominar, vestida de replegament i passivitat. A l’espera del senyal que li marqués que era el moment de colpejar. El moment de completar el pla. El segon en què el Barça s’ocupava de corregir la seva inestable i poc profunda fase d’atac i s’oblidava de prevenir la de defensa. No va ser fins al segon temps que els txuri-urdin van gaudir de l’encert de la seva posada en escena. Quan el Barça ja feia estona que havia acceptat la invitació. Que s’havia prestat, sense voler-ho, a ser la joguina fràgil que Jagoba Arrasate volia que fos.

Dos contra dos al darrere

L’aposta inicial per Song de pivot i Busquets d’interior amagava un instint de protecció preventiu de Martino que va servir de poc. L’argentí va alinear el camerunès conscient que ell se censura el pas endavant en la pressió quan l’equip perd la pilota i equilibra el replegament des de la supervivència. La presència de l’ex de l’Arsenal pocs metres al davant dels centrals havia d’evitar que la transició defensa-atac de la Reial Societat impliqués un dramàtic dos contra dos per al Barça. Però l’agressiva proposta local es va imposar i els blaugranes van ser incapaços d’estalviar ensurts a Valdés al contraatac, malgrat la meritòria gestió dels marcatges de Piqué i Bartra sobre l’amenaça ràpida de Griezmann i Vela. La carrera enrere era sempre tan desesperada, tan extrema, que no es podia evitar mai la rematada. Només la falta de punteria va evitar més gols en els millors moments dels bascos.

I és que els locals van tancar-se en un 4-4-2 amb rombe al mig que deixava sense possibilitats de combinació els jugadors interiors del Barça i els obligava a fer avançar els laterals. Montoya i Adriano van incorporar-s’hi bé, però no sempre es va resoldre amb eficiència l’acumulació de jugadors. Cada pèrdua era un contraatac criminal. Un tornar a començar que desgastava. Iniesta va ser l’únic que va veure llum, bagatge insuficient per trencar una dinàmica erràtica.

El manxec, més profund al segon temps, va ajudar a activar Neymar a la represa, però ja era tard. La Reial ja havia trencat el partit feia estona. La intervenció de Martino, amb Cesc i Alexis i una defensa de tres, tampoc va il·luminar un equip encallat, histèric i despullat que va evitar amb orgull la golejada.