LA PISSARRA DEL MUNDIAL

Una lliçó que servirà per al futur

Espanya perd amb dos penals protestats contra les favorites

Ja en calent, les paraules de les protagonistes intentaven trobar consol en la mirada a llarg termini. Quan la ràbia d’haver perdut encara coïa, quan la impotència de veure escapar la pròrroga amb un penal més que dubtós encara feia mal, les valoracions d’Espanya tenien més to d’orgull que de tristesa. La derrota davant dels Estats Units (2-1) serà una victòria de futur. Ho serà segur, sobretot pel com. La selecció espanyola va aconseguir que l’actual campiona del món estigués incòmoda durant molts minuts i, després d’encaixar un primer gol al principi, va refer-se i fins i tot va poder treure’s de sobre l’inicial domini nord-americà. Quan les forces semblaven més igualades i Espanya movia amb calma la pilota, va arribar la bufetada del segon penal. Malgrat l’eliminació, la roja marxava satisfeta, conscient que la tarda a Reims serà un punt d’inflexió, un punt de partida.

“N’estic orgullosíssim. Marxem amb el cap ben alt i tornarem en el futur”, deia Jorge Vilda. “Ens donaven per mortes i hem donat la cara”, comentava la capitana Irene Paredes. L’autora de l’únic gol d’Espanya, Jenni Hermoso, també en sortia amb bones sensacions. “Amb la imatge que hem donat és per sortir-ne somrients. El nostre futbol no té sostre”. “Marxem sent un equip millor del que érem”, va resumir Virginia Torrecilla, implicada en l’acció polèmica sobre Rose Lavelle.

I aquesta és la idea amb què Espanya mirava de conviure després de la decepció del partit: els 99 minuts jugats ahir contra els Estats Units són el millor aprenentatge per arribar algun dia a guanyar un gran torneig internacional. Durant moltes fases de l’enfrontament, Espanya va sentir-se poderosa. Capaç de guanyar-los els duels a les Alex Morgan i Megan Rapinoe de torn. Les nord-americanes es queixaven de la duresa defensiva de les espanyoles, que van apujar el grau d’agressivitat en el xoc per igualar forces amb un rival més físic.

Que els minuts anessin passant i que la balança no es decantés clarament cap a les campiones de l’últim Mundial va jugar a favor d’Espanya. L’equip de Jorge Vilda no trobava gaires més arguments ofensius que el coratge individual de Lucía García, però almenys no era atropellat. Competia. I competia bé.

El problema potser va ser que, per estar tan a prop d’elles, s’havia d’anar molt al límit, tant, que els peus de Mapi León i Virginia Torrecilla van sortir tard a interceptar. L’àrbitra va veure clares dues accions que, en aquest Mundial, s’estan xiulant. Penals i encert de Rapinoe des dels onze metres.

Serà una altra de les lliçons que haurà d’aprendre Espanya per al futur. L’altra serà com gestionar els minuts finals la pròxima vegada que tingui el partit a un gol de la pròrroga. A la desesperada, la roja va buscar el cap d’Irene Paredes però l’equip espanyol va tenir moltes dificultats per trobar situacions clares de centrada. Tirant d’ofici, les veteranes dels Estats Units van amagar les últimes pilotes per deixar morir el partit.

Com deia Marta Viera diumenge després de perdre amb França: “S’ha de plorar al principi per somriure al final”. El KO d’Espanya ahir són les llàgrimes que provocaran somriures en el futur.