Un marcador que anul·la les pissarres
Periodista i entrenadoraEl marcador -el de l’anada i el del minut 20 a Munic- es va carregar estratègicament el partit. Va fer que el Bayern hi anés amb una fe forçada, de somiador dolorosament racional, i que el Barça no hi anés del tot, sinó que reaccionés, posés a jugar la seva versió gestora. L’empenta alemanya mai va arribar a crear pànic, però sí que va acabar generant dues conseqüències importants: va reconciliar Guardiola amb la seva afició i va recordar als de Luis Enrique que necessiten el màxim nivell per rendir bé. “Ho intentarem i ja veurem fins on ens arriba el partit”, havia anunciat el de Santpedor en la prèvia, i el xoc va arribar-los per fregar la gesta, però els havia castigat massa en l’anada. El corrent portava massa aigua per remar tan enllà.
A primer cop d’ull, el Bayern va matisar la seva proposta de l’anada amb la ubicació de Thiago i Lahm. L’ex del Barça es va ubicar més a prop de Xabi Alonso, mentre que el capità bavarès va caure a la banda dreta. Els alemanys tancaven amb quatre, amb Rafinha i Bernat com a laterals, però van jugar en posicions tan avançades que era difícil desxifrar el dibuix tàctic real. El posicionament del Bayern era tan atrevit que permetia trobar el que buscava Guardiola: recepcions a l’esquena dels migcampistes del Barça, joc entre línies. Era la idea, fixar l’última línia amb la feina fosca de Lewandowski entre centrals i atreure els homes interiors amb un inici calmat des de darrere, sobretot a peus de Xabi Alonso. Tot i el 4-1-4-1 amb què tancava el Barça, el Bayern va trobar un parell de recepcions interiors que el van anar acostant a Ter Stegen.
El Bayern estava còmode amb la pilota, tenia el control i el ritme. Suárez estava sol en la pressió sobre els centrals i Xabi Alonso, i el Bayern podia instal·lar-se al camp rival amb facilitat. Amb el pas dels minuts va fer-se necessari el pas endavant d’homes com Rakitic per incomodar més la fase inicial local. Tot i això, el Bayern seguia vivint al camp del Barça. L’obsessió de Luis Enrique era que els seus homes no s’enfonsessin enrere, que la línia defensiva avancés metres per evitar aquests espais entre línies. Però el Bayern collava molt, pressionava ben amunt i complicava aquestes primeres passades que necessitava el conjunt català per retrobar-se amb la calma. Els centrals no tenien sortides interiors clares i havien d’arriscar. També Ter Stegen havia d’allargar la seva mirada per trobar una sortida llunyana. Perquè, en paral·lel, el Barça era capaç de transmetre perill en cada recepció amb espais, en cada rèplica que va poder fer amb metres per córrer. Neymar, Suárez i Messi van ser el trident letal que temia Guardiola i contra el qual el seu joc no va ser suficient. El peatge de l’anada era massa gran.
Superat el cop duríssim d’encaixar dos gols que l’apartaven de l’eliminatòria, el Bayern va seguir pensant a tenir l’amplitud (amb Lahm i Bernat) que volia per estirar el Barça i fer-lo patir a l’àrea. A més de les dues referències (Lewandowski i Müller), va afegir la incorporació des del darrere de Schweinsteiger per acumular homes al remat. S’ensumava el gol, però en calien tants que el Barça gestionava bé l’angoixa. Per si de cas, es va passar al 4-2-3-1 al segon temps, per deixar morir el matx amb menys sensació de fragilitat entre línies. Tot estava tan decidit que ni el 3-2 al 75 va fer trontollar res.
