LA PISSARRA DEL MUNDIAL

La mirada d’Henry i un partit difícil de predir

Si podeu conviure amb el rodolí del títol -és molt dolent, disculpeu!-, podrem començar a visualitzar el França-Bèlgica, la primera de les semifinals d’aquest Mundial tan europeu. No és gens fàcil anticipar per on poden anar els trets, perquè arribats a la penúltima estació no tinc clar si Deschamps i Martínez preferiran potenciar-se o voldran amagar les debilitats. Podreu dir que és l’equació que apareix sempre quan es tria un pla operatiu, i que no és res més que el resultat d’una balança que mesura la confiança, força o por que tinguin uns i altres. I és cert, això hi és sempre, no cal que es juguin unes semifinals de Mundial per pensar-hi més.

Però el context -realitat de seleccions i partit de final sí o final no- exagera una mica més aquests dubtes habituals d’una prèvia de partit. I en aquest cas, se m’accentua perquè no tinc gens clar si dues seleccions amb tants arguments ofensius com França i Bèlgica se senten més còmodes atacant molt o atacant més selectivament.

M’explico. L’última actuació belga va pensar-se des de la rèplica, aprofitant-se de la impaciència del Brasil per atacar i desplegar-se amb tot. Robert Martínez va saber veure aquests aires de grandesa de la canarinha i va fingir ser inferior per multiplicar la capacitat de contraatac de la seva Bèlgica. Però aquest pla, que incloïa detalls sorpresa a l’alineació -amb De Bruyne de fals nou i Chadli i Fellaini al mig del camp- no podrà reproduir-se íntegrament perquè m’imagino una França més protegida que el Brasil sense Casemiro.

Però ¿què vol dir més protecció en aquesta França tan versàtil i tan completa? L’equip bleu és una fusió de moltes coses, tècnica i potència encaixades en moments de joc directe i d’atacs pausats amb els laterals incorporats, de provocar l’anada i vinguda, de córrer darrere de Mbappé o Pogba o de deixar-los córrer sense perdre la posició. Fa la sensació que França ha anat fent sense convèncer, però la veritat està en com de forta o dèbil se sent ella mateixa.

I aquí entra en joc la mirada de Thierry Henry. Més que mai, els ulls de l’exdavanter seran claus per intuir les intencions de Deschamps, per esbrinar si França camina a pas ferm o si ha acumulat dubtes. Ell, que pensa en francès quan entra en un vestidor, sap el codi secret d’aquests moments i potser sabrà si França es decanta més per prendre mesures de contenció per la por de perdre o si anirà de país gran contra veí-germà petit. És a dir, si reforçarà la zona de Kanté per no exposar-lo sol al joc interior belga o si mantindrà la valentia de Pavard per equilibrar la banda i fer sostenible l’atac amb tres puntes per dins.

Contra això, els dilemes de Bèlgica tampoc són senzills. Sense Meunier, sancionat, el cos potser demana a Robert que revisi la fórmula dels tres centrals per encaixar-hi un bon focus de desequilibri per la dreta (Chadli), però això desajusta l’esquema que ha anat funcionant en els últims dies. Qui sap si aquesta obligació d’introduir un canvi tornarà a ser la sort de Bob Martínez. I qui sap si tornarà a tenir un gran pla per a Hazard, Lukaku i De Bruyne.

Etiquetes