El nou triangle de Martino

Com a coneixedor del model, Luis Enrique pensava que sabria destapar les principals debilitats del Barça per ferir-lo a Balaídos. Pensava que sabria com fer-li pessigolles amb el seu Celta en construcció, un equip atrevit, de gust pel toc, de rigor posicional. Però al davant s'hi va trobar un Barça matisat, un Barça nou. Un Barça que segueix demostrant que domina cada cop més registres. Sense manies. Amb solvència. Cada cop és més equip de futbol i menys el Barça.

Igualar els interiors

Seguint les rotacions que havia anunciat, Gerardo Martino va proposar un onze trencador, amb Busquets i Song junts d'inici. El camerunès, però, no va adoptar el rol defensiu únic que se li intuïa i va ser una de les peces claus de la victòria blaugrana a Vigo. Juntament amb Busquets i Cesc van construir un mig del camp sòlid, amb un triangle mòbil i flexible. Un nou triangle. El triangle de Martino.

El Barça va mantenir les tres referències a dalt, amb Messi i Alexis repartint-se la banda dreta i el centre de l'atac, i amb Pedro respectant les seves responsabilitats d'extrem per la banda esquerra, com fins ara estava fent Neymar.

Per dins, però, les dinàmiques eren relativament noves. Cesc va ser l'interior arribador que sempre busca Martino (va participar en els tres gols), el que salta a la pressió (d'una recuperació seva va arribar el 0-1), la peça d'enllaç per traçar les transicions verticals i ràpides que exigeix el tècnic argentí. De fet, el seu rol despenjat entre el mig i l'atac era possible perquè, darrere seu, Song reculava per situar-se a l'altura de Busquets quan l'equip no tenia la pilota. L'objectiu era que el 4-3-3 del Celta i la seva voluntat d'atacar en combinació no desequilibressin el Barça per dins i obliguessin Busquets a tapar tots els forats entre la banda i els centrals. L'ajuda de Song va ser decisiva per igualar numèricament cada franja de joc.

Controlada la parcel·la més conflictiva, el Barça va ballar en profunditat, traient petroli de l'atreviment local, que deixava força metres a l'esquena de la defensa que convidaven a jugar a l'espai. Per fora, l'alegria d'Alves i Montoya (substitut d'Adriano al primer temps) donava ales a l'equip quan calia avançar en amplitud. L'equip va creure sempre en la seva aposta i va tenir paciència per suportar la pressió d'un Celta que mai va trobar les pèrdues que volia provocar.