21/02/2013

La por al contraatac ennuvola l'atac

3 min

La Champions acostuma a envoltar de tensió i cert nerviosisme els partits més obvis. Tant és que el guió sigui l'esperat, idèntic a tants altres, que l'himne europeu de vegades bloqueja la versió més àgil del Barça i en fa sortir una de menys atrevida, més grisa. Llavors, la possessió blaugrana -l'habitual monòleg en camp rival- es converteix en un instrument ofensiu poc útil i, fins i tot, es transforma en la millor arma del rival. Des d'allà, l'adversari es fa gran i el Barça es desespera. S'irrita. El fantasma de l'Inter i el Chelsea apareix i els minuts que passen sense ocasions de gol fan la resta. Si a sobre el marcador es posa en contra del Barça amb una jugada injusta i s'amplia amb una transició perfecta, el repte passa a ser una missió gairebé impossible. Més cosa del cor que del cap. I el Barça campió ha tingut sempre més de racional que d'emotiu.

Possessió massa segura

Ahir al Barça li va passar això a San Siro. Es va encallar contra un Milan que va plantejar un 4-3-3 ultradefensiu, passiu al darrere però amenaçador amb El Shaarawi i Boateng a les bandes. La presència del rapidíssim egipci per l'esquerra i el potent alemany per la dreta van intimidar els blaugranes, que van voler cuidar més que mai la possessió per protegir-se dels contraatacs italians. La por de perdre la pilota va convertir-se en un joc segur, lent, pla, i el Barça va perdre part de l'essència vertical que l'està fent més golejador aquesta temporada. Pedro, l'home més profund dels tres de dalt, va trencar poc a l'espai i va ofegar-se com a fals punta, desconnectat entre centrals. Iniesta, fent de fals extrem, va voler ajudar en el control del joc els espessos Cesc i Xavi però la falta de mobilitat davant d'ell el va deixar sense receptor de les passades, sense opció de desbordar. Messi, buscant participació, va oferir-se a banda dreta per traçar alguna diagonal perillosa que desfés l'entramat defensiu d'un Milan sobri i intens. La sortida exterior que havien de donar els laterals va ser poruga, tímida, i Jordi Alba i Alves van ser poca solució per fora.

Sense arguments ofensius que juguessin a l'altura de l'última línia defensiva del Milan, el Barça va tendir a aquell joc horitzontal que se li fa fàcil de defensar al rival, especialment si troba aviat l'1-0 que buscava. L'entrada d'Alexis va afegir mobilitat en llarg i va obligar el Milan a recular una mica, però el recurs arribava massa tard per a un Barça desorientat, en pànic.

Pressió i replegament

Els homes d'Allegri van completar un partit perfecte. Defensivament, van combinar la pressió alta quan Valdés tenia la pilota, obligant el Barça a iniciar el joc en llarg (una sortida bruta que l'incomoda), amb un replegament intensiu a camp propi que deixava via lliure als centrals blaugranes per moure la pilota al mig del camp. Els italians no van desgastar-se gens en zones estèrils i van reservar totes les seves energies per pressionar amb intensitat quan el Barça aconseguia fer efectiva alguna passada interior. Tot i prioritzar la defensa pel mig, els rossoneri no van regalar les bandes com podia esperar-se i van protegir-se bé per fora. El fet que Alves i Alba no guanyessin línia de fons va acabar de facilitar la feina als italians, que van protegir bé Abbiati, pràcticament inadvertit.

stats