El mode ‘quarterback’ de Messi

Entrenadora i PeriodistaPrimera qüestió, i important: el futbol americà i el futbol tenen moltíssimes més diferències que similituds, començant pel fet que el primer es juga amb la mà i no amb el peu -cosa que afecta directament la dificultat tècnica de la majoria d’accions-, o que per fer 'touchdown' es té tota l’amplada del camp i no pas només una única zona centrada com a porteria. I segona qüestió, aquest text és un joc. Un joc que ens porta a comparar el joc de Leo Messi, sobretot quan rep a tres quarts de camp en zones de progressió, amb algunes accions que fa un quarterback (QB) sobre un terreny de joc marcat amb iardes. “L’analogia es pot fer en el sentit que Messi és el catalitzador del joc ofensiu del seu equip, com ho és el QB en atac”, diu Fernando Maniega, exjugador de futbol americà i que va ser preparador físic dels Barcelona Dragons. “Totes les pilotes passen per ell, que és qui defineix l’estratègia ofensiva de l’equip”, amplia per justificar l’experiment d’aquest text.

L’escena és la següent: Messi rep a l’esquena de Dani García, a San Mamés, i arrenca a córrer. Arturo Vidal es dispara a ocupar un espai profund i en diagonal. Suárez ja és a dalt, estirant enrere la línia defensiva de l’Athletic per impedir que saltin sobre el seu company mentre avança en conducció. Semedo per fora i Coutinho, també en espais interiors, intenten guanyar metres per oferir-li també alguna solució per davant. Messi, en mode quarterback, escombra amb la mirada l’escena i tria la millor opció. Però no fa ben bé de Tom Brady. Fa més aviat de Cam Newton o Russell Wilson, dos dels jugadors que millor expliquen l’evolució que aquesta figura està tenint en el futbol americà modern, que ja no només reclama passada al passador, sinó també capacitat de guanyar iardes.

“Cada cop trobem més exemples de quarterbacks que corren, que són atletes. Tom Brady és molt lent, evita el contacte, per ell sol no guanya gairebé cap iarda. Però hi ha altres jugadors que si no veuen passada però detecten un espai lliure arrenquen a córrer i aprofiten els forats fins a la zona d’anotació”, explica Christian Llitjós, cap de premsa dels Badalona Dracs.

A les universitats no deixen de sorgir quarterbacks que van en aquesta línia de joc. L’última futura estrella és segurament Kyler Murray, guanyador del Heisman Trophy, que l’acredita com el millor jugador universitari. “Són jugadors que si no et fan mal amb la passada te’l fan amb les cames”, comenta Rafa Cervera, col·laborador internacional de la NFL.

És la fórmula de Messi quan s’acosta a la frontal de l’àrea. L’argentí s’aprofita de la feina fosca dels seus companys per avançar metres i és allà, quan està a punt de rebre el placatge, quan pren la decisió: filtrar passada, regatejar, xutar… “Els organitzadors de joc tenen necessitat de trobar companys que els protegeixin. Perquè les estrelles marquin la diferència, perquè els cracs facin de cracs, necessiten gent que els envolti per funcionar”, exposa Cervera. El també comentarista de la NFL defensa que sense la feina sovint poc lluïda de la línia d’atac i dels receptors, el quarterback no tindria tant de temps de pensar. Maniega ho creua amb la filosofia de joc de Johan Cruyff: “Cruyff deia que sense un bon joc sense pilota no es podia jugar amb la pilota. Cal que determinats jugadors obrin espais i atreguin l’atenció dels defensors, perquè l’home amb pilota no pugui ser fàcilment controlat”. Aquest és el rol de Luis Suárez o Arturo Vidal, per entendre’ns, valuosos per netejar una zona, per obrir un espai. Per fer de fullback i bloquejar. Per fer que Messi sigui Messi.

Molts rols a la vegada

Però si és difícil comparar Leo Messi amb un QB és, sobretot, perquè Messi no és mai només un assistent. També és dels que corren i reben la passada. “El futbol americà té les figures molt més definides i al futbol els rols es barregen molt més, estan menys especialitzats”, explica Maniega. Per això cap dels amants de la NFL s’atreveix a dir si Messi és més organitzador o finalitzador, més quarterback o running back.

Llitjós era receptor. “El futbol americà és com els escacs i tot té un perquè. Has de fer un moviment per generar un espai, per netejar una trajectòria. El playbook pot tenir més de 300 jugades”, explica. En futbol, a diferència del futbol americà, la jugada no es canta prèviament i s’ha d’interpretar sobre la marxa. “En el nostre cas abans de l’acció ja saps si serà jugada de carrera o de passada”, matisa Llitjós. Però fins i tot en aquesta dificultat d’haver d’improvisar, de percebre una situació que no està dibuixada prèviament, Messi sovint alça el braç i fa de Tom Brady. “Té una visió de camp espectacular, intueix molt bé i té una gran intel·ligència per captar cap on i a quina velocitat va el seu company o el rival. És un superdotat en això, com ho són alguns quarterbacks o alguns mitjos de melé”, afirma Ferran Vital, especialista en rugbi però també seguidor de futbol americà.

Fa anys que s’analitza cap on evoluciona el joc de Leo Messi, un futbolista capaç d’aclarir accions a l’inici i accelerar-les al final. Fa anys que s’espera d’ell una mutació cap a migcampista, que ell frena a cop de gols i assistències. A Bilbao la sensació de dependència de la seva lucidesa mental per solucionar accions d’atac en l’última parcel·la del camp va exagerar aquesta convicció que és ell, com ho és el quarterback en els equips de futbol americà, qui té tot el playbook de l’atac del Barça al cap. Qui haurà de resoldre si alça el braç o arrenca a córrer. Qui ha de veure l’espai, l’escletxa, l’error del rival. Qui ha de dir com s’ataca.