A remolc de Pastore i rescatats de miracle
El París Saint-Germain va pecar d'innocent. De novell en això de la Champions. O va topar amb el Barça menys dominador, el menys estètic però el més madur. El més competitiu. Ancelotti va guanyar la partida tàctica a Vilanova. Però va passar un Barça que, fins i tot no rodant fi, és massa Barça per als rivals europeus.
La proposta blaugrana sense Messi i Mascherano va ser buscar a la plantilla els jugadors més similars als argentins. Adriano va ser la velocitat correctiva al darrere i Cesc el joc entre línies. Amb Villa novament incrustat entre centrals per regalar un immens passadís a Alves per la dreta, només Pedro, fent d'Alexis, canviava les peces del partit d'anada a París. Ancelotti, en canvi, va haver d'alterar el seu doble pivot, un fet que va afegir matisos nous (i positius) al seu plantejament.
Sense Beckham, el PSG va perdre sortida en llarg però va treure el millor del joc interior (fins i tot l'olfacte golejador) de Pastore, que va actuar gairebé com un pivot més, al costat dels treballadors Motta i Verrati. En alguns moments l'equip francès perdia el seu particular 4-4-2 i tenia aspecte de 4-3-3. L'argentí, fent de mòbil mitjapunta, va jugar per dins i va carregar tot el pes organitzatiu dels atacs francesos. Ibrahimovic i Lavezzi van estar ben vigilats per Piqué i Adriano. A més de Pastore, qui va ser més difícil d'aturar va ser Lucas Moura, inquiet i punyent des de la banda. El portuguès va explotar el carril exterior, per on Jordi Alba el va poder frenar en carrera. El duel de velocistes incomodava Moura, que va trobar-se més còmode amb diagonals cap a porteria, on esquivava la paparra d'Alba i guanyava els duels interiors.
El perill del PSG, i la seva gran estratègia, va venir per l'ús fals que va fer de les bandes. Va deixar que Alves i Pedro les activessin en els atacs del Barça per protegir les àrees en les seves centrades, sempre estèrils. L'èxit d'Ancelotti (malgrat l'eliminació) va ser superar el Barça amb un joc interior d'altíssima qualitat, liderat per la màgia de Pastore, la potència de Lucas Moura i la disciplina física de Verrati i Motta.
Un 4-2-3-1 per acabar
Encallat en uns atacs poc atrevits i espantat per moltes imprecisions defensives, provocades per l'altíssima pressió tres contra tres del PSG quan Valdés tenia la pilota, el Barça va deixar avançar el primer temps sense prendre gaires riscos, conscient que el 0-0 no era del tot dolent. Iniesta, el més verinós amb pilota, va intentar accelerar el joc ofensiu però va trobar-se uns companys molt passius i poc fins. Era com si l'equip blaugrana tingués molt clar que si les coses es complicaven tenien la seva millor carta a la banqueta. Messi.
Vilanova va necessitar la fórmula d'emergència al minut 60, per culpa d'una errada que va provocar el 0-1 i d'una capacitat ofensiva pràcticament nul·la sense l'astre de Rosario. La seva sortida al camp va donar un altre aire al Barça. Un aire d'autoestima. De valentia. Més agressiu i profund, l'equip, recomposat en un 4-3-3 més natural, va trobar el fals 9 entre línies i, des d'allà, les aparicions entre centrals de Villa, que havien sigut poc útils al primer temps, van guanyar sentit. D'una combinació entre ells va néixer l'1-1 de Pedro. El gol decisiu que el Barça va acabar defensant amb un doble pivot format per Song i Busquets, per protegir-se dels atacs desesperats d'un PSG ferit.
