La senzillesa tàctica de Guardiola i la complexitat del joc de Messi

A la banda, a Messi el limitava el defensa contrari, la cobertura i la línia. Des del centre pot generar superioritats numèriques, concepte innegociable per Guardiola. L'evolució del joc blaugrana s'entén a partir d'aquesta influència de l'argentí

En un camp de futbol passen tantes coses que ser capaç de simplificar-les i saber-les interpretar és una virtut. Reduir la interacció d'onze jugadors contra onze a un parell de conceptes senzills és la primera clau de l'èxit d'un entrenador i, de retruc, d'un equip. El futbol és inabastable en la seva totalitat, per caòtic, per mòbil, per immens. Per això és essencial tenir la capacitat de destriar el que és prioritari i el que un entrenador no està disposat a negociar.

Pep Guardiola, aquest home que els que el coneixen afirmen que és malaltíssament reflexiu i extremadament contradictori, té aquest do. Explicades, les seves idees futbolístiques semblen fàcils d'executar i redueixen el joc del seu Barça a un parell de conceptes, com ara "viatjar amb la pilota", la conducció dels centrals per trobar l'home lliure o les superioritats al mig del camp. És la passió amb què les argumenta i la rigidesa amb què les provoca sobre el terreny de joc el que les fa imparables per als rivals.

"Els millors han de jugar al mig"

En una conferència al teatre Gran Rex de Buenos Aires, l'exentrenador del Barça argumenta per què va decidir desplaçar Leo Messi de la banda al centre de l'atac, seguint, un a un, tots aquests conceptes elementals del seu joc, del que ell sent i viu. "Sempre m'havien dit que els bons han de jugar al mig", es justifica. "Volia que el Leo participés més en el joc perquè creia que era el millor jugador que teníem. Jugant a la banda, té el marcador, el lliure i, a sobre, té la línia de banda, que és el millor defensor", explica.

Aquesta és la primera de les claus d'una decisió que ha acabat sent determinant. La línia de calç limita el futbolista, li ofereix una sortida menys per on desbordar el seu rival, que habitualment ja està protegit amb les ajudes dels seus companys. Des de la banda, i traçant una diagonal directa a porteria, hi ha més de 40 metres de recorregut ple de defenses. Des del mig, el trajecte pot reduir-se als 25 metres, amb una conducció més vertical i, a priori, més senzilla.

En la temporada 2008/09, per exemple, Messi va rematar 175 vegades a porteria entre Lliga, Copa del Rei i Champions. Aquell any va jugar la majoria de partits a la banda, fins a l'encert de l'experiment de situar-lo de fals '9' contra el Madrid al Bernabéu (tram final de temporada). La consolidació de la seva posició més centrada l'ha fet augmentar aquesta estadística fins a, gairebé, doblar-la en l'últim any de Guardiola ( 221 rematades el curs 2009/10, 238 l'any 2010/11 i 306 en la temporada 2011/12).

Desmarcar-lo des de la pissarra

L'habilitat de Pep Guardiola amb Leo Messi va ser generar-li el millor context possible perquè trobés els espais per desbordar. L'ajust de la seva posició tenia un objectiu primordial: que l'argentí rebés sense un defensa enganxat i que les seves interaccions generessin superioritats numèriques al centre del camp. Allà on Guardiola defensa que "si tens un home més, tens més control per atacar i defensar".

L'anàlisi que ell va seguir va venir de l'observació del comportament defensiu de l'equip rival. Si l'extrem (Messi inicialment) s'oferia per dins, el lateral contrari el seguia, frenant-li la progressió. L'intent d'aprofitar els espais a la banda a través de les incorporacions de Dani Alves també tenia resposta, amb l'ajuda de l'extrem contrari en tasques defensives. La solució de Guardiola va ser buscar la zona on la defensa no s'atrevís a seguir Messi en el seu desmarcatge interior. I aquesta zona va acabar sent la punta d'atac, on els centrals el deixaven baixar a rebre sense seguir-li la carrera per por. Por de què? D'una diagonal de l'extrem o un moviment vertical de l'interior que aprofités l'espai a l'esquena de la defensa.

Punta o fals punta

La fórmula va funcionar més de tres temporades i, de fet, encara funciona, tot i que els rivals semblin haver trobat la manera de poblar la zona d'influència de Leo Messi amb un doble pivot més endarrerit que embruti les línies de passada sobre l'argentí o l'obligui a participar molt lluny de la porteria. Al cercle central, a més de 50 metres de la porteria. És a dir, més lluny que des de la banda.

El partit contra el Betis de diumenge va permetre comparar el rendiment ofensiu del Barça amb un davanter referencial com Villa i el rol de fals punta de Leo Messi. En 55 minuts, Villa va trepitjar àrea en el 52,38% de les accions, va moure's a tres quarts de camp en el 23,81% dels casos i va tocar pilotes al cercle central en el 19,05% de les accions. Messi, en 35 minuts, va moure's de forma radicalment diferent. Mantenint l'essència del passadís central, l'argentí va tenir el doble de participació a tres quarts de camp (34,38%) que a l'àrea (15,63%) o al cercle central (12,50%), zones per on transita amb total naturalitat. Per alliberar-se del doble pivot, Messi es permet el luxe de desplaçar-se a zones on, en teoria, no se l'espera, per seguir amb aquesta idea de desmarcar-se per provocar superioritats, ja sigui amb els extrems o amb els interiors. Va caure molt a banda dreta (25,02%) i, també, va deixar-se veure per l'esquerra (12,51%).

Al ritme que el Barça s'ha anat fent més dependent de Leo Messi en l'aspecte golejador (44% dels gols de l'equip són seus), el joc de l'argentí s'ha anat fent més complex. Al trot, prop d'Alves quan convé, o prop de Xavi o d'Iniesta o d'Alexis. Al trot, a punt per al canvi de ritme, que continua sent imparable, encara que el rival el vegi venir. Al trot, ben lluny dels defenses que, ara sense por de l'amenaça vertical a l'esquena que els mantenia quiets el 2008, l'empaiten si surt de la zona d'atac, com va fer Ambrosini en l'eliminatòria contra el Milan, o Alex amb el París Saint-Germain, o Boateng i Dante amb el Bayern Munic.

La sortida dels centrals, l'aliada de Messi

Messi segueix sent "el millor jugador" del Barça, com va detectar Guardiola el 2008/09. És el destí final d'aquest "viatjar amb pilota" que és el joc blaugrana en les últimes temporades. L'argentí, però, necessita "les 15 o 20 passades" prèvies que permeten a l'equip arribar a la seva zona amb capacitat de generar superioritats, aquest 3 contra 2 que dibuixa Guardiola en la seva conferència. Sense això, tan senzill, tan matemàtic, el Barça no sempre és capaç de trobar la millor versió de Messi, o no en les zones que vol i que li convenen. Ara que s'apropa l'estiu i s'espera Neymar, convé recordar que tot arrenca des de la conducció dels centrals. Des de la seva primera superioritat. Allà és on comença a desequilibrar-se l'engranatge rival per desactivar Messi.