No hi va haver cartes sorpresa sobre la taula. Tant Simeone com Luis Enrique van apostar pels seus plans principals per enfrontar-se al Camp Nou, en un duel que va acabar enduent-se el Barça per haver combinat millor el talent. L’Atlètic de Madrid va plantar el seu 4-4-2 expectant sobre la gespa i el Barça hi va fer front des de la seva estructura ampla de 4-3-3 i el control de la possessió. Si més no, durant els primers 25 minuts, que és el que va trigar el Barça a encarrilar el partit.

Potser s’esperava un punt més d’atreviment en l’Atlètic de Madrid. No en l’objectiu de sortir a pressionar a camp rival, però potser sí en l’altura del camp en què es recollís. Van tenir durant molts minuts un 4-4-2 molt contemplatiu.

Els matalassers van recular molt, massa, i van deixar que el Barça els anés menjant terreny, sense trobar mai l’agressivitat d’altres cites. Les concessions no eren tan estratègiques com altres dies i el Barça es trobava còmode amb la pilota, tant si l’obligaven a anar per fora com si el collaven per fins. No acabava de tenir recepcions perilloses (Messi, per exemple, va trigar més de quatre minuts a entrar en joc al principi), però estava tranquil. No hi havia les ajudes defensives asfixiants d’anteriors duels.

La manera com el Barça va intentar crear perill va ser amb els seus homes exteriors en màxima amplitud. Neymar i Messi començaven els atacs enganxats a la línia de banda. Ben oberts, l’espai per a Alves i Jordi Alba eren els carrils interiors. Era, també, una manera de controlar millor les possibles pèrdues de pilota i no ser vulnerables per la zona central. La disposició es completava amb Rakitic estirant per situar-se gairebé al costat de Luis Suárez.

Busquets i el triangle

Tot l’entramat ofensiu, que va anar acumulant ocasions i arribades, se’l miraven amb disciplina Piqué i Mascherano, a l’espera d’intervenir quan l’Atlètic de Madrid activés el contraatac si es produïa algun error. Els centrals del Barça van rebre sempre l’ajuda de Busquets, l’encarregat de tancar el triangle defensiu que vigilava tots els moviments. Mandzukic i Griezmann no podien participar en transició perquè no trobaven avantatge.

L’Atlètic no intimidava i el Barça anava fent amb tranquil·litat. Estranya tranquil·litat. Ni tan sols les dures entrades que van intentar ficar els matalassers en el partit van complicar les sensacions d’un Barça que sempre trobava oxigen en els tres homes de dalt. Si no era Messi, eren Neymar o Suárez els que tornaven a estirar el Barça endavant quan feia un involuntari pas enrere. De fet, Luis Enrique va insistir en la basculació de la seva defensa cada cop que l’atac de l’Atlètic reculava un metre. No podia es concedir cap pam de terreny als de Simeone.

De tota manera, els madrilenys van intentar avançar línies superat el quart d’hora de joc, quan ja perdien. L’inici de l’acció de Bravo es va embrutar, amb els homes de l’Atlètic pressionant la sortida de pilota blaugrana. Davant d’això, el refugi del porter xilè va ser la passada llarga sobre el salt de Neymar. Tot i no guanyar-los, el Barça va controlar força bé la segona jugada i va poder construir el joc des de la caiguda. Ja al mig del camp. Sense riscos.

A Simeone no li agradava el que estava veient i va moure el seu equip per adaptar-lo a un 4-3-3 fins al descans. Va enviar Arda a l’esquerra, Griezmann a la dreta i va encaixar Koke al mig. Defensivament, l’equip baixava en un 4-5-1 que continuava esperant la pèrdua per produir alguna cosa, idealment per fora, per on podia haver més espai que en la zona central, ben controlada pel Barça.

No va acabar d’anar-li bé a l’Atlètic, que no només semblava que no arribava a les cobertures (i sense necessitat que el Barça fos especialment àgil amb la pilota, abusant de conduccions i accions individuals), sinó que va sentir-se vulnerable a l’espai. En els pocs moments en què els visitants van allargar el seu atac a camp rival, van veure’s sorpresos a la contra. El Barça va ser capaç de traçar ràpides transicions després de cada refús o pèrdua. Corrien els de dalt, als quals se sumava sobretot Rakitic. Era un pla alternatiu, un pla que mantenia el to de domini.

Un penal va complicar les coses, però el Barça va mantenir el to, sobretot la concentració en les accions a pilota aturada. Fins i tot quan Simeone va posar més artilleria amb Torres de segon punta. Al final, el 3-1 va acabar d’aportar calma en un triomf clar. I plàcid.