31/12/2017

Encara Ric ara

2 min

Em demanen que pensi què m’ha fet riure aquest any. Jo soc més de plorar, però buscant en la memòria Google he recordat com vaig plorar de riure amb el “Bueno, pues molt bé, pues adiós” del Trapero. És un dels hits indiscutibles de l’any. Una sentència que no permet rèplica. Una manera d’evitar-se tot el pes feixuc del diàleg estèril. Una composició definitiva que és música terrenal. És escriure-ho i tornar a riure.

També em fa molta gràcia (sense arribar a les llàgrimes) que Iñaki Urdangarin, amb sentència, estigui esquiant a Suïssa amb la impunitat que toca a la família reial, per més plebeu que se sigui. Passen els anys i això de la justícia no és que se m’escapi, és que em perdo només de començar.

Vaig riure de valent amb la vaga que es va muntar a l’aeroport del Prat aquest estiu. No ric perquè no defensi el dret a vaga, que el defenso sense ser marxista, sinó perquè poques vegades he fet menys cues al control de passatgers. Els controls no em fan gens de gràcia. Però aquest és un altre tema.

Hi ha records que no em porta Google perquè encara són presents. Com la mania que li ha agafat al president Puigdemont d’imitar Mariano Rajoy i parlar a través d’una pantalla de plasma. Em fa riure perquè a l’altra banda només hi trobo plorar. Per això em repeteixo com un mantra el “Bueno, pues molt bé, pues adiós” del Trapero, ara ja expressió universal. Sembla mentida com unes paraules tan senzilles posades a lloc aconsegueixen un efecte tan contundent. El que us deia. Encara ric ara.

stats