28/11/2018

Cap dia sense totes nosaltres

3 min

Periodista i escriptoraHi ha imatges que fan molta ràbia. Per exemple, la de tants polítics posant-se un llaç lila el Dia per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones al mateix temps que manifesten el masclisme en les seves polítiques. També fa molta ràbia que tota la societat no sigui un clam contra aquesta plaga i que la violència tingui una presència tan estesa en qualsevol àmbit. Què ens queda a les dones quan ens maten cada any a tantes, a totes, i el resultat és una estadística anual de terror i d'impotència?

A Istanbul, la policia va llançar gasos lacrimògens a les dones que es manifestaven contra la violència masclista. "Quan les dones necessitem protecció de la policia, sempre arriben tard", es queixava una manifestant. Les dones tenien un espai concret per manifestar-se. Però quan el van voler fer més gran, es va exercir contra elles la violència institucional. L'espai de les dones és minúscul. No només a Turquia. Per què tenim menys dret a queixar-nos si som les més maltractades? Segons un informe d'Amnistia Internacional, la majoria de dones que denuncien la violència sexual a Espanya se'n penedeixen. No ho tornarien a fer perquè se senten desprotegides i perquè han viscut un procés judicial traumàtic. No hi ha protocols ben definits, no hi ha una formació específica del personal que les atén, en cap dels àmbits. Des de quan ens agredeixen? Quant temps cal més per considerar-ho un problema d'estat? Segons dades del ministeri de l'Interior, fins al juny del 2018 es van denunciar 788 violacions, més de 4 al dia. A Viella han condemnat dos homes a 4 anys i mig de presó per abús sexual després d'haver violat una noia. La sentència considera que ella no hi va oposar prou resistència. Una manada darrere una altra. L'Hospital Clínic ha atès un 33% més d'agressions sexuals que l'any passat. En el 29% dels casos a les dones els havien subministrat substàncies químiques per anul·lar la seva voluntat. Per a la justícia, elles són culpables d'anar drogades. Quan hi van ells, és un atenuant. No sabien el que es feien. Pobres.

Els jutges de la Manada són reincidents. No m'estranya. Després d'aquella sentència continuen exercint com si res. Un home va atacar amb un ganivet la seva dona i la va intentar estrangular, davant dels seus fills de tres i sis anys. Com que no la va matar, aquests jutges el condemnen a 10 mesos de presó per "maltractament ocasional". Tots els fets estaven provats. A Rússia es permet per llei el maltractament a la dona un cop a l'any. Diu que això s'ha fet sempre a les famílies. No es pot trencar la tradició, que si no es trenca la família. Es veu que aquí també som tradicionals. És el nostre pa podrit de cada dia. La justícia ens deixa absolutament indefenses. Quan no ens fa sentir culpables.

Una altra dona que es penedeix d'haver denunciat. Un altre fracàs immens. No ens valen els discursos que cauen en diumenge. Només ens valdrà una política feminista efectiva, una lluita amb tots els mitjans (això vol dir un pressupost que respongui proporcionalment al nivell de terror) i un missatge que arribi més enllà d'una pancarta. Les dones volem ser lliures. Cap de nosaltres no ho serem si permetem que els noms de totes les assassinades es recordin un cop a l'any. Ens volem conèixer vives. Vives!

Aquestes paraules no són un article. Són el crit de les dones. No estem desesperades. Cridem perquè se'ns abaixa el volum quan parlem. Cridem perquè fa molta ràbia. No demanem perdó. Exigim justícia. Que cap dona se senti sola. No és temps de silenci.

stats