HOLA BONA TARDA

Espantar el desànim

Que el deliri d’un estat febril no ens faci posar-nos en dubte cada cinc minuts

Ha tornat a passar l’1-O i torna a passar que recordem el que vam viure i el que vam fer i tornaríem a fer. Ha tornat a passar l’1-O i torna a passar que el que veiem és la violència exercida per les forces de l’estat espanyol contra una ciutadania obedient amb els seus drets. L’1-O no passa mai de llarg.

Hi ha esperança i hi ha helicòpters. Finalment sortim al carrer sense aquell desànim que es respirava a la Diada. Amb el pacifisme inherent que no hem de justificar cada vegada que protestem davant una injustícia. No volen que protestem perquè no volen que qüestionem. És la història de sempre. I sempre serà aquesta història. Dos anys després els carrers s’han tornat a omplir de gent que sap que sortir al carrer és trobar-nos. En aquests moments, no se m’acut res més necessari. Els partits independentistes es divideixen perquè és complicadíssim posar-se d’acord. I és veritat. És molt difícil posar-se d’acord fins en les coses més petites. Però fa massa temps que el que ens està caient a sobre és de dimensions colossals. Ho sap la gent, que fent política, torna a estar per sobre dels polítics. Ens trobem al carrer sabent que tots tenim la nostra manera de viure. Però ens trobem igualment. Sortim perquè la maquinària no és prou efectiva per tancar-nos a casa. I això que està a un bon rendiment. Però sortim perquè l’1-O vam votar, també, en contra de la violència de l’Estat. Ens trobem al carrer i els polítics no es troben enlloc. No defallim. Els carrers seran sempre nostres. Ja vindran. O ja faran el que creguin. Nosaltres hi érem i hi som. Amb els somriures desats a casa perquè n’hi ha que no el portem tot el dia a sobre. També hi hem deixat els lliris. Que una pot ser catalana independentista i estar emprenyada. Que sempre és molt millor que estar abatuda i està infinitament lluny de ser terrorista. Que el deliri d’un estat febril no ens faci posar-nos en dubte cada cinc minuts. I menys a les dones, que quan no és per una cosa és per una altra. Pesats.

L’1-O van dir que l’objectiu era tancar les escoles per evitar un referèndum que per a l’Estat no tenia cap validesa. No tenia cap validesa però desobeir lleis arcaiques es castiga igualment. La violència sempre ha estat un càstig evident. Qui té ganes d’innovar, a aquestes altures democràtiques? Convençuts de la seva violència, ens volen literalment muts i a la gàbia. Però és curiós que després d’unes càrregues policials proporcionades ningú no es faci responsable d’haver donat l’ordre d’aquestes càrregues. En canvi, són molt menys curioses les condecoracions i els nous càrrecs pels serveis prestats. El premi sempre és per als altres. Però per què ningú no vol tenir l’honor d’haver ordenat pegar a gent desarmada? ¿Va ser o no va ser una resposta raonable? A vegades costa tant entendre les persones que no queda més remei que parlar amb les plantes. Elles fan el món més agradable.

L’1-O demano una cervesa al bar, però jo, com els de l’exèrcit espanyol, també la deixo sobre la taula i no me la bec. De fet, ho fem la majoria de nosaltres. El que passa és que quan som nosaltres les que ho fem, no crida l’atenció. Perquè no acostumem a dur armes a sobre. Les barcelonines algun dia, si fa bo, portem una catana, però res que impressioni tant com una metralleta o un fusell. A vegades m’agradaria tenir tanta imaginació com segons qui, però reconec que la meva és molt més limitada. Encara que no em preocupen tant els límits de la meva imaginació com els dels meus drets. De fet, són els nostres drets, que em preocupen.

  • Etiquetes