19/04/2017

Innocència

3 min
Innocència

Si cerques al Google “massacre d’Alep” i busques alguna cosa concreta és millor que hi posis una data. El cercador, per “massacre d’Alep”, troba notícies de diferents anys. No els compto. Un dia ja és massa.

El darrer atemptat a Alep (quan escric aquest article és el darrer) contra vides humanes ha deixat més d’un centenar de morts, la majoria infants. Anaven en autocars plens d’evacuats que formaven un comboi. El règim d’Al-Assad i alguns grups rebels havien acordat un intercanvi de població. Era un pacte que s’havia acomplert anteriorment. Consisteix a deixar casa teva i mirar de salvar la vida. Consisteix en l’atzar del néixer. Persones humanes sortint del foc per ficar-se a les brases. Aquesta vegada, mentre dones, homes i criatures fugien de la mort i de la fam, un cotxe bomba escrivia amb més sang un altre dia a Alep i una altra mort del món. Cap bàndol se’n fa responsable. No és només un bàndol. És tanta violència generalitzada. El conflicte etern. Esclar que abans hi havia més guerres. Però podrem arribar a dir “Abans hi havia guerres” a seques? Ara només ens queden els noms sense identitat d’una llista que cada segon és una mica més llarga. La infància sense futur. Cap sortida per al laberint de Síria. En una guerra mor molta gent. Això ja se sap.

Al costat de la mort, un fotògraf es converteix en la imatge de l’esperança i la desolació. Un home amb un nen als braços, corrent, mirant de salvar-li la vida. Un home que posa els nostres ulls a la guerra amb el seu cos al camp de batalla. Creiem fermament que amb la informació podem salvar vides. Si ho sabem, si ho veiem, hi podem fer alguna cosa. Però res no va evitar que morissin centenars de milers de persones a l’Iraq, que se’n morin sense parar a l’Afganistan, o que el Mediterrani sigui el naufragi després de l’horror. Un home cau abatut, desconsolat, impotent. Sobrepassat. L’home que veu com es devora l’home. L’home que treballa disparant per salvar vides. L’home que plora al costat d’un cadàver de tan pocs anys. El fotògraf fotografiat per un company que vol retratar la humanitat. La que sempre queda en tants conflictes armats. La que hi és per dret i per deure. La de la imatge que explica perquè la resta hi puguem fer alguna cosa. La resta. Que ens vegem en les cares de les dones que no riuen i en la dels homes que miren. Que vegem les criatures mortes. Podem evitar les guerres sense passar pel passadís de la ingenuïtat?

Mentrestant a Twitter es debat si la mare de totes les bombes que Trump ha llançat a l’Afganistan és tan potent com ens han fet creure. Em pregunto si aquests que la menyspreen explicant-nos la seva capacitat de destrucció s’hi posarien a sota per comprovar els danys, segons ells, molt menors del que se’ns està dient. Jo, per petita que sigui la bomba, arrenco a córrer. Perquè per a mi, que no hi entenc, una bomba és una bomba. Sigui mare o pare. Trump, en una nova demostració de “a veure qui la té més llarga”, fa el que s’esperava i es disposa a combatre el terrorisme amb terrorisme. Ells en diuen danys col·laterals. En una guerra ha de morir molta gent. Això ja ho sabem. Que la guerra és un negoci, també. Segons el SIPRI (Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm), el comerç mundial d’armes va pujar un 8,4 % entre el 2012 i el 2016. El volum més alt des del final de la Guerra Freda. Espanya, durant aquest període, va ser el setè exportador mundial. Va vendre un 2,9% més d’armes que en els cinc anys anteriors.

Espanya ha condemnat l’última massacre d’Alep (quan escric aquest article és l’última) i ha recordat l’obligació de protegir la població civil. Ho han fet altres països que també són productors d’armes i les exporten. Són de defensa. Sempre hi ha algú amb la voluntat d’atacar. Sempre hi serà. També un home desolat. Una imatge que s’oblida darrere una altra. L’única manera de salvar-nos és a través de la innocència. Perquè quan ens declarin innocents ens declararan, al mateix temps, lliures.

stats