10/05/2017

La mentida incorporada

3 min
La mentida incorporada

Diuen, diuen, diuen, i el que diuen, és. Les actituds no costen de creure. El que costa més de creure són les formes. Per delirants. Però les formes tenen a veure amb l’estar al món. Hi ha persones que estan per sobre de tots nosaltres. Ho diu el terme. Mare superiora. President.

Pobres pecadors que demanen perdó. Com si fos tan fàcil perdonar. Com si tots anéssim a missa. Quan hi ha tants fills que van amb una mà al davant i una altra al darrere. Quan la realitat és que tantes famílies del seu estimat país se sacrifiquen de debò i no ho sap ningú. Perquè no s’embolcallen amb l’èpica que es mereixen els actes quotidians de bona voluntat. El viure honestament, tot i les dificultats. La humilitat és una lliçó. També cristiana. Qui es vanta del seu sacrifici, peca. Miris per on miris, pequen. No sé a quants missals va el perdó, però que vigilin les esglésies. Hi ha una amenaça real de perdre tots els exemplars per poder pagar-ho. I ni així no em surten els comptes. Un sacrifici que ha durat tant de temps no ha de ser barat. Quan la mentida és un longseller que no se’ns deixa de vendre, el perdó no escau. El perdó no vindrà. A vegades hi ha persones que ho posen molt difícil. I mira, la vida continua.

L’evidència és un territori incòmode. S’ha de tenir sang freda. Gelada. No hi va haver valentia política quan jugaven al “peix al cove” ni a “la puta i la Ramoneta” (per cert, sembla que ni era puta ni Ramoneta). I ara no hi ha hagut prou sentiment de culpa, ni cap pes a la consciència, per confessar-ho abans de ser descoberts. Ho dic. Són maneres d’estar al món. Hi ha qui es creu intocable. A vegades els toquen. No cauen tots ni els més importants. No cauen com qui cau de veritat a la vida. Però cauen com a últim sacrifici per mantenir una democràcia fràgil i una justícia moribunda.

Els voltors ho aprofiten per fer la seva guerra. Parlem ara d’això que així no parlarem d’allò. Però sabem que aquí i allà hi ha escombraries d’estiu que ho empudeguen tot. Perquè la realitat és que aquesta manera de viure insistint en una mentida perpètua passa arreu i sempre fa el mateix mal. Qui els va creure, perd un nou combat. N’hi ha que s’hi resisteixen i busquen excuses. Però sempre hi ha qui és capaç de construir esperança encara que es desfacin les figures de cera i costi tant de fer net el terra. En això hauria de consistir l’exercici de la justícia i de la informació. Desfer les mentides que acompanyen discursos i classes de moral. Assumim que no som perfectes però en el ventall d’imperfeccions no hi posarem la mesquinesa.

Tots mentim. Forma part de la nostra naturalesa social. I ens mentim a nosaltres quan ens convé, encara que sigui un moment només. Com per donar-nos permís. El poder, en la seva pitjor definició, porta la mentida incorporada. L’abast del mal que pot fer una mentida des del poder és variable. Però hem de comptar que és gran. Les prioritats també són variables. El primer és el país. Deien. Ara ja no ho diuen. Jo no posaria mai el país de primer, cap país, però hi ha gustos per a tot. I està bé saber-los. El problema és que no és veritat. O en la seva veritat es pot considerar que el bé del país està íntimament lligat amb la capacitat de saber preservar bé els diners. Els seus. Els del país. No per al país. Per a ells. O que era el preu del sacrifici. O que, si ho llegim en pessetes, tampoc n’hi ha per tant. Al final, ja es veu, el que volen és que ens fem un embolic. Però mare superiora... De debò?

Les històries que ens regala la realitat estan plenes de mentides. Hi ha tan poques coses creïbles que s’ha de tenir molta personalitat per inventar-se-les. Tenir personalitat no és necessàriament bo. Ho dic per si algú té la temptació d’inflar-se.

Es pot ser dona, mare, i anar a Andorra. Es pot ser pare, president, i no anar a Hisenda per manca de temps. Podem ser iguals. I podem explotar al mateix temps quan ens hem passat amb la supèrbia. No fa riure. Però fa gràcia.

stats