24/05/2017

Quan s’acabi la guerra

3 min
Quan s’acabi la guerra

Fa anys que estem en guerra. Fa anys que sabem que ens poden atacar en qualsevol moment, en qualsevol lloc. Fa anys que ens ataquen. Ens maten les filles. Els pares. Els amants. Fa anys que després de cada atemptat d’aquesta guerra es reclamen més mesures de seguretat. Fa anys que som sospitosos per salvar-nos a nosaltres mateixos. Fa anys que no sabem què fer-ne, de tot plegat.

Se n’ha parlat molt i les explicacions em convencen. A grans trets. Que els detalls no hi caben. Si posen una bomba a Manchester la sentim més a prop que si la posen a Síria. Si maten un jove a París ens entristeix més que si segresten una nena a Nigèria. De les víctimes dels atemptats al Primer Món en coneixerem els noms, les cares, les seves relacions personals, la vida que feien abans de morir. De la resta de víctimes ens queda el seu cos mort: un Ailan, per exemple. Alguns diuen que no es poden barrejar les coses, d’altres que som així, i la majoria, suposo, vivim perplexos davant aquests assassinats selectius de persones que fan de blanc en el despropòsit brutal. No podem viure amb por perquè viure amb por és deixar de viure. Fa por. Però agafarem transports públics i anirem a concerts. Perquè aquesta guerra ens ho permet, encara que de sobte una persona decideixi morir matant per qualsevol causa que mai val la vida de ningú. Seguirem. La violència és una amenaça permanent que s’ha de combatre amb la pau. Vingui d’on vingui. La violència és exercida des de massa fronts. Totes les morts compten. Totes són vida. Tantes vides.

M’impressiona (i m’emociona) veure la capacitat solidària de les persones, com s’obren de ràpid les portes de casa i s’ofereix refugi a qui el necessita. Com ho fan a Grècia, a Itàlia, amb els que encara no s’han perdut al mar. Com ho hem de fer aquí malgrat els governs inútils. Com ho han fet a París i a Manchester enmig del pànic. La resposta tan instantània de posar flors a les voreres pels nostres morts. De complir amb els rituals que ens acompanyen en aquests temps de pau tan fràgil. Ens hi hem acostumat. Ens passa que ja no ens sorprèn i que, l’endemà, és un dia nou amb totes les portes obertes. Tot plegat ens fa humans, en la seva grandesa. Quina llàstima que no puguem aturar amb una cassolada el dolor del món i el dol tan llarg que provoca el braç salvatge que té el cap buit de raons. Podem, en canvi, evitar els estadis tediosos que no ens permeten gaudir de tot en la seva intensitat. Podem sentir alegria i tristesa en la mesura que ens surti de dins. Podem mirar el món quan es manifesta humà i podem exigir menys sacrificis, que no hi ha déus a qui oferir aquests ventres.

Ara reaccionem de puntetes i ens morim d’una por lògica. Ara som nosaltres primer. Hi ha qui construiria muralles i llançaria fletxes i oli roent a l’enemic. Aquests, precisament, perpetuen la idea que la millor defensa és un bon atac. Hi són a tots els bàndols. Així és la guerra. Escrivia Hermann Hesse al segle passat: “Si avui, en vista de les necessitats i les demandes actuals, ens comportem d’una manera més o menys humana i honesta, també el futur podrà ser humà”. L’olor de desànim que es respira quan no es compleixen els desitjos o les profecies és forta. Herman Hesse va viure dues guerres mundials. El segle XX ha estat implacable. S’han guanyat lluites extremadament necessàries. En falten i n’apareixen de noves. Així és com transcorre el temps de la humanitat. Després de l’atemptat a Manchester em preguntava si els qui hem vist començar aquesta guerra veurem el dia que s’acabi. Si quan s’acabi haurem sobreviscut sense morts a casa, sense el record d’un dia terrible que ens ho hagi trencat tot. Si serem els protagonistes dels llibres que parlen d’un futur encara més hipercontrolat de la societat. Si tornarem a les cavernes o renaixerem. Sigui com sigui, tenim la possibilitat de comportar-nos d’una manera més o menys humana i honesta. Ho podem tornar a provar les vegades que calgui. No fos cas que l’encertéssim.

stats