26/04/2017

La responsabilitat ens mata

3 min
La responsabilitat ens mata

Vull creure en els universos paral·lels. De fet, tinc mig peu en un. Només per imaginar-me una classe política respectuosa que no ens insulti la intel·ligència amb paraules més buides que la plaça Catalunya de Barcelona un 12 d’octubre.

Esperanza Aguirre ha dimitit (per tercera vegada d’un càrrec públic) utilitzant la carta de la responsabilitat. És possible que la RAE (institució tronada i masclista) entengui una cosa diferent del que jo entenc per responsabilitat. Ja se sap que el llenguatge pot ser més traïdor que Ignacio González. Però si obviem aquesta possibilitat, és difícil de creure l’excusa d’Esperanza Aguirre. Diu: “Tinc com a norma de conducta no eludir les meves responsabilitats”. Doncs com a norma de conducta no es treu el carnet ni a la tercera. Perquè ¿com es pot tenir aquesta norma i dimitir tres vegades? ¿Quina mena de norma és aquesta? ¿Com la de no menjar xocolata més de tres cops a la setmana i no complir-ho? La responsabilitat és un valor que hauríem d’assumir tots els ciutadans. Un càrrec responsable, també. La responsabilitat entesa com la capacitat d’anar cap a millor, com una manera d’estar a la vida per fer-la més justa i habitable. No la responsabilitat de l’ordre ni la de la falsa moral. Aquesta és la dels mediocres i cobdiciosos.

La dimissió no ha estat mai tendència en la democràcia espanyola. La moda de la corrupció i la incompetència la guanya per golejada. Malgrat això, la dimissió no dignifica Esperanza Aguirre com a persona, com diuen els seus companys de partit corrupte (menys el màxim responsable, Mariano Rajoy, que no diu res i camina ràpid en calça curta pel Brasil). La dimissió és, en aquest cas, una fugida cap endavant plena de sospites. Perquè és evident que Aguirre té un problema de responsabilitat i no n’hi ha prou reconeixent-ho. Perquè es vanta d’haver estat ella qui ha destapat la trama Gürtel però és ella qui no ha vigilat prou (o gens) les persones de confiança que va triar, Francisco Granados i Ignacio González, tots dos a la presó per corrupció. Esperanza Aguirre parla de traïció i és impossible compadir-la en aquesta Espanya que continua movent espases amb cavallers armats de cinisme i reines que canvien un tron per un altre sense que se’ls facin arrugues al vestit.

Que l’Aguirre es digui Esperanza és un bon acudit. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) revela que encara hi ha més d’un 25% de la població espanyola que viu en risc de pobresa o exclusió social. Són moltes persones desesperançades. La responsabilitat d’Esperanza Aguirre ens mata. Literalment. La responsabilitat de Mariano Rajoy, també. Per cada passa que fa sense respondre a preguntes. Per cada membre del seu partit que és imputat i culpable. Perdem la dignitat de la nostra vida a costa de la responsabilitat impúdica d’uns governants amb pretensions de llançar-se des d’un iot al mar, com si no es pogués fer des de les roques.

La justícia ja no penja d’un fil. Ha caigut per convertir-se en un esbirro al servei d’un tauró voraç. El ministre de Justícia, Rafael Catalá, s’apunta al carro dels responsables dient que el missatge que va enviar a Ignacio González (ara Judes) no tenia res a veure amb la trama Lezo que l’ha enviat a la presó. “Gràcies, Nacho. Una forta abraçada. Tant de bo es tanquin aviat els embolics”. Diu que “els embolics” feien referència a la voluntat d’estabilitat a Espanya. Potser no calia aquesta explicació. És evident que el PP treballa per a aquesta estabilitat. La que va perdre als 91 anys el franquista José Utrera Molina escoltant des del taüt un Cara al sol pel qual ja no podia alçar el braç. Un altre dimitit, Alberto Ruiz-Gallardón, aguantava el pes del mort i tampoc podia alçar-lo.

La responsabilitat ja ens va matar una vegada. No hem vigilat prou. Com l’Esperanza. Però nosaltres no dimitim. Tenim memòria. Històrica i contemporània. Per si les gavines del PP tenen previst continuar deixant el seu rastre sobre els nostres caps.

stats