24/01/2018

Un segle de soledat

3 min
Un segle de soledat

Periodista¿Ho fem bé, això de marxar de casa els pares d’aquesta manera; de fer la nostra vida, de deslligar-nos i créixer per omplir pisos minúsculs amb una sola persona? Com serien les nostres relacions si estiguéssim més a prop els uns dels altres? Quantes vegades ens prometem menys trobades esporàdiques i més quotidianitat? Ho comentàvem la setmana passada en una sobretaula. L’endemà llegia que al Regne Unit acaben de crear la secretaria d’estat de la Soledat. Per no perdre l’humor, el primer que em va venir al cap va ser: “Sort que es diu Unit, el Regne”. I després van arribar les esgarrifances.

El govern britànic considera la soledat com una epidèmia del segle XXI. De fet, afecta la salut. La soledat s’associa a malalties cardiovasculars i a depressió i ansietat. Afirmen que pot ser tan perjudicial com fumar 15 cigarretes al dia. Si diuen això és que la soledat fa molt de mal. I pot arribar a costar molts diners. Es calcula que prop de la meitat de les persones de més de 75 anys del Regne Unit estan soles. Però aquest no és un problema que afecti només la gent gran. Es considera que 9 milions de persones d’aquest país estan afectades per la mateixa situació. A penes tenen relació amb altres. No és la soledat de quan es busca estar sola. És la solitud que t’apareix, es queda i se’t menja l’ànima. És la societat que creix relacionant-se tecnològicament i sense dir “Hola, bona tarda” a una veïna que es troba al carrer. És la societat que no coneix les veïnes. La soledat com una malaltia dels nostres temps de Primer Món que té cura. És a les mans de tot el teixit social que ens envolta i, sobretot, de la manera com ens hem entestat a viure. Ens volem curar? ¿Ho veiem, que ja hem tibat massa la corda? ¿Ho veiem, que som nosaltres aquestes dones i aquests homes que un dia, de sobte, es troben sense ningú que els escolti i que aquest dia és un dia darrera un altre?

La tendència demogràfica indica un envelliment preocupant de la nostra població. A Catalunya, durant els primers deu anys d’aquest segle, les persones grans que viuen soles han augmentat gairebé un 30%. I la tendència tira a l’alça. La majoria són dones, que no només pateixen invisibilitat social i aïllament. També pobresa. Esclar que és un assumpte d’estat, la soledat. Cada vegada afecta una part més gran de la població. ¿Però hem d’esperar que l’estat intervingui quan ja és massa tard o hem de canviar entre tots la projecció fosca d’un futur solitari? La manera com decidim comunicar-nos i com decidim viure depèn de nosaltres, no cal que el pare-mare-estat ens digui que si entrem en una botiga no ens costa gens saludar i que es pot establir una conversa entre persones que no es coneixen però que conviuen en un mateix espai. ¿Ajudaria aquest mínim esforç de mirar-nos als ulls, generar empatia i desitjar-nos alguna cosa bona quan ens trobem pel camí o en les nostres activitats rutinàries? Sí, ajudaria i, de fet, ajuda. Perquè la soledat es combat amb petites coses i perquè les petites coses alimenten l’ànima que necessita energia per als dies inevitablement grisos. Que soni ridícul és culpa de les tasses de te i de les samarretes comercials.

Al documental imprescindible La teoria sueca de l’amor d’Erik Gandini, es parla de la desaparició dels lligams dels éssers humans amb els altres éssers humans. Se suposa que aquest alliberament pot crear menys frustració i més felicitat. N’hi ha prou estant bé amb tu mateix. Però el que acaba generant són morts que ningú sap que hi ha en pisos on ningú no ha entrat des de fa anys. Les xarxes socials han despullat la intimitat i tot és susceptible de ser ensenyat, especialment allò menys interessant i superficial. Però la pantalla crea un món imaginari d’amics fantasmagòrics que són fum quan sortim al carrer o volem compartir una taula o una abraçada llarga. El ritme trepidant de les hores hi ha un moment que s’atura. ¿Estem preparats per aturar-nos i no sentir-nos extremadament sols?

Jo no vull un ministeri de la Soledat.

stats