El superheroi de París

Què han de demostrar? Que no són lladres? Que no són fanàtics? Que són persones?

NATZA FARRÉ
NATZA FARRÉ Periodista

Les imatges de seguida van començar a córrer. Un superheroi escalava un edifici amb una agilitat i una fermesa espectaculars. Un nen de quatre anys penjava d'un balcó. El superheroi va arribar fins al quart pis i va salvar el nen. El superheroi no era superheroi per haver salvat un nen. El superheroi era superheroi per haver arribat viu des del seu país fins a França.

La història de Mamoudou Gassama, a qui ara es coneix com l'Spiderman de París, fa posar els pèls de punta. Primer pel motiu de la seva gesta. Què hi fa un nen penjant d'un balcó sense que ningú a casa seva el socorri? Després, pel seu premi. Aquest jove negre de Mali de 22 anys era, abans de ser un superheroi oficial, un sensepapers. Un empestat social. Algú que busca una oportunitat. Algú a qui no se li dona cap dret però de qui el sistema s'aprofita per fer feines de baix cost, entre altres. Però quan aquest pobre home (literalment parlant) salva un nen, arriscant la seva pròpia vida, la situació canvia. Fins ara només havia arriscat la seva pròpia vida per ell mateix. S'ha de ser egoista, trobo. ¿Què va pensar quan es va decidir a pujar per aquell edifici? ¿Va pensar que si salvava aquell nen li donarien els papers, una feina i una medalla de superheroi? Sí, ara el Mamadou tindrà papers, serà reconegut com a persona humana i li donaran una feina de bomber perquè ja es veu que ho porta a la sang, això d'ajudar els altres. La vida és una pel·lícula amb final feliç. Veiem com un home blanc poderós, dels que decideixen posar tanques perquè s'entrenin els immigrants i així, després, puguin salvar nens, si és possible, com més francesos millor, somriu davant el superheroi. Ell, el blanc, que és president i ho pot fer tot, li donarà els poders que li falten. Excepcionalment. Perquè ja es veu que el superheroi ho té quasi tot. Però això no vol dir que la resta siguin com ell. I si no, que ho demostrin. Si poden. Si els deixen. Quants nens als balcons es necessiten?

El superheroi no era superheroi per haver salvat un nen sinó per haver arribat viu del seu país a França

La misèria de la política. El populisme barat que premia la humanitat que queda bé per a la foto i imposa un càstig als vaixells que salven persones al mar i fan que siguin interceptats i els seus tripulants jutjats. La política miserable que decideix qui és legal i qui és il·legal només en funció del lloc del seu naixement.

Què cal per reconèixer persones que pateixen una discriminació brutal per un atzar nefast i unes polítiques que fomenten la violència? Què esperem que faci, aquesta gent? Quin és el límit de la nostra exigència? Què han de demostrar? Que no són lladres? Que no són fanàtics? Que són persones? I mentrestant a Europa es respira el feixisme amb manifestacions (i contramanifestacions, i són molts més) a Berlín, i Viena anuncia que farà retallades a les ajudes als immigrants (també als refugiats) perquè així la coalició d'ultradreta que lidera el país compleix amb el seu programa electoral d'evitar que s'acullin més estrangers. Pobres, vull dir. Hi ha tanta por al món que ens toca tenir-ne entre nosaltres mateixos. Quants superherois es necessiten?

Els partits que criminalitzen la immigració són els mateixos que criminalitzen qualsevol pensament que no sigui el seu, personatges que s'inspiren en l'horror s'escampen per Europa i pretenen fer creure que tots els mals de la nostra societat tenen uns culpables i mai són ells. Generadors d'odi. El mal de la nostra societat. Repetir una vegada i una altra la mateixa història d'ignorància i de violència. Que la justícia caigui exclusivament en un gra de sorra és un exemple pervers. Quants exemples més es necessiten?