05/04/2017

A mida

3 min
A mida

Una de les coses pitjors que passen quan viatges a una ciutat europea és que et recorda massa la teva ciutat. Les mateixes botigues, els mateixos lemes, les mateixes olors. Els mateixos aparadors ocupant arquitectures diferents. Els mateixos paraigües per a pluges escasses i per a pluges abundants. La clonació és inquietud.

Es respira un aire fantasmal en veure els centres de les ciutats idèntics, sobretot quan estan totes les botigues tancades i el paisatge sembla un poble de costa a l’hivern. El que revelen tots aquests carrers és que l’homogeneïtat en la moda ens fa un ramat més gran i que el preu dels lloguers és altíssim. Però el més inquietant és pensar en la concentració de la riquesa (entenent riquesa com a diners). Aquests monopolis econòmics s’han convertit en gegants que projecten una ombra enorme sobre els nostres caps, que podem protegir amb els barrets que ells fabriquen a baix cost o amb els paraigües idèntics per a pluges diverses. Però l’ombra guanya. Ni amb tots els abrics del món podrem evitar de sentir el fred que provoca pensar en com es reparteix sempre el pastís.

Amancio Ortega, el de Zara, ha donat, diuen, 320 milions d’euros per comprar equips mèdics. Ho fa a través de la seva fundació. Així que Amancio Ortega no ha donat res. L’objectiu de la fundació, la seva i tantes altres, és pagar molts menys impostos dels que toquen. Dels que ens toquen. Encara que en realitat no toquen, perquè el sistema afavoreix els més rics de manera que la pressió fiscal cau sobre els nostres caps amb els seus barrets. Ni un euro més ni menys. Amb els diners que guanya Amancio Ortega i amb els impostos que hauria de pagar si caigués sobre seu un avís de correus, els 320 milions serien (de fet, ho són) ridículs. Es podrien muntar hospitals sencers amb personal que anés a comprar al Zara de Dublín si és que s’hi deixa caure durant les vacances. Com ens venen aquestes donacions em produeix la mateixa inquietud que els carrers clònics. L’amo de Zara, com tants d’altres, no dona res. Se serveixen d’un règim fiscal que els beneficia i compren la solidaritat com compren una fàbrica nova amb les treballadores incloses. No és ètic crear notícies per santificar qui té més a costa de qui menys té. Encara que jo no soc gens de sants, ja m’enteneu. La brutalitat de les desigualtats en el repartiment de la riquesa (entenent riquesa com a concepte econòmic) és evident obrint la finestra que dona al món. L’altruisme és no participar d’aquestes desigualtats. El sistema premia els emprenedors i els creadors d’imperis. Vivim en una nostàlgia permanent que no ens permet avançar. Els fonaments són sòlids però no ens enganyen. No ens enganyem. Ens costa donar. Ens costa molt.

Ara que ha començat la campanya de la renda que ens llegirà les nostres cartilles sense padres ni madres és important recordar que pagar impostos mola. Com a concepte, vull dir. Pagar impostos en un país corrupte i de frivolitat democràtica i judicial no mola tant. Però la idea de crear amb els nostres guanys béns públics que beneficien tothom, a nosaltres també, surt d’una bombeta que brilla molt. Llàstima que després no ens sembli bé que el que no paga res també se’n beneficiï. I llàstima que sempre posem cara de pobre al que no paga res. El tauler en què ens juguem els quartos depèn massa d’una moralitat basada en la caritat. Però no som caritatius, no pensem en qui pateix si és que no patim nosaltres (així, en general). Que un home molt ric compri equips mèdics per al sistema sanitari públic ens hauria de fer caminar per tots els penya-segats que volem evitar. Cauríem, esclar. Caiem. La notícia, en canvi, vola fugaç per entre les paraules que parlen d’altres temes, com quan hi ha una manifestació de dones i les portades les guanya el Barça.

Però, si el món estigués ben repartit, qui voldria crear grans empreses, qui donaria feina a tanta gent i, sobretot, on aniríem a vestir-nos per quatre rals? Moltes vegades l’altruisme no està fet a mida.

stats