L'any que comença al gener
Comencem un any nou. És probable que algú ja hagi fet una llista dels millors moments d’aquests dos dies. És una cosa que fem. Rànquings que ens recorden que sempre estem competint. Que posen en un ordre curiós el suposat desordre del nostre propi criteri. Tant se val què fem. Si ens despistem podem quedar per sota i ser pitjors que els altres. Les llistes són tan injustes com la societat en què vivim. La que ens dona valor segons fem o siguem. Les dones sempre han estat les grans oblidades de les llistes. I la majoria de llistes, encara, les continuen fent els homes. A què donem prioritat? Els rànquings ho tenen clar. Saben el que és millor. Però qui no surt a la llista també ha treballat en el seu projecte de vida. Sigui el que sigui. En aquest temps de xarxes invisibles ens exposem diàriament a caure al buit. Per això és important teixir la vida amb la tranquil·litat que ens atorguen les contradiccions. No hi estiguem d’acord i discutim-nos, si pot ser, per arribar a un lloc millor.
¿Posem ara totes les expectatives i ja les anirem rebaixant? ¿O comencem per una ambició tan mesurada que ja no és ni ambició? Primer repassem l’any passat. Com si un any fos el vídeo breu que també veiem dels altres. Per supervivència, anem oblidant poc després de patir. Els moments que ens han semblat essencials perden posicions. Alguns es mantenen, fidels a la nostàlgia. Cadascú fa el que pot amb els seus fantasmes. Hi ha qui recorda totes les dates. Hi ha qui s’ha oblidat de quan va caure el dia més feliç de la seva vida. Tot i així, va ser un dia feliç i el sentiment és perdurable. El podem tenir enllustrat per les quatre estacions, per si ens conviden a un concert memorable o anem a dinar amb persones inesperades. Per qualsevol motiu que inclogui, si pot ser, l'empatia.
Comencem un any nou amb la sensació que estrenem possibilitats perquè estrenarem cada mes com quan estrenem l’alegria d’un nou aniversari. Sense que pesin els anys perquè hem vist massa gent penedir-se d’haver estat pendent del què diran a totes les edats. Dibuixem propòsits i desitjos. Si el canvi climàtic no les esborra, ens esperen nits estrellades carregades de solitud i de companyia. Hi ha dies que es viuen però no passen. Ho expliquen la poesia i les cançons. Hi ha llibres que es poden escriure sempre. Ballarem descompassadament, com acostumem a fer-ho. Penjarem el calendari d’un temps en què trobar-se perduda és tan comú com la necessitat de trobar-nos. Com en altres temps. Omplim d’expectatives massa dies i se’ns omplen setmanes de frustracions. També d’encerts que no surten a les llistes. Passegem la consciència pels racons més clars i els més foscos, que la llum sempre hi ha estat abans d’entrar al túnel.
El que ha de passar no està escrit enlloc. Estrenem l’agenda –jo soc de paper–, que ja ve plena de compromisos eludibles que entomem, en la majoria dels casos, amb bon humor. Assumim la responsabilitat perquè ens ordena el viure, en una altra llista de coses. Hi són sempre, les absències. Aprendre a conviure és entendre les absències de tothom. Serem tan imperfectes aquest any com l’anterior i els que vindran. Però mantindrem l’exigència per poder canviar el món des de la nostra condició de formigues treballadores i endeutades. Volem experiències més enllà d’Orió i volem el caliu d’una casa que ens reculli la quotidianitat. Per què no ho hem de voler tot? Podria ser que tot fos senzill. Per què ho hem de voler senzill? Discutim pel final d’una dècada i venim de segles.
Començar un any és gairebé tan emocionant com començar un dia.
