Aquest estiu no hem fet plans
Estiu confinat. Mentalment no ho teníem previst. Ens havíem donat una treva a nosaltres mateixos i acceptàvem la tardor com a retorn a una situació i a un any que volem que passi de pressa, com si canviar de número ens assegurés alguna certesa. Havíem de celebrar un Sant Jordi que no es podia dir Sant Jordi però que era molt semblant a la idea que tenim de Sant Jordi. Ni això. La cultura no és segura. De fet, no ho ha estat mai. Per això sempre ha rebut en primera instància. No és que tinguem dret a anar a un concert d’estiu. És que en tenim la necessitat. O no. Però en tot cas la mateixa que es pot tenir d'estar assegut a la terrassa d’un bar o exercitant músculs dolorosos en un gimnàs. No ens barallem. Discutim, si de cas, o parlem de com estem alimentant l’ànima, ara que el cos es torna a declarar feble i vulnerable, una mica com sempre però en versió col·lectiva. Parlem de per què la cultura és tan misèrrima que tan sovint demana molta feina sense pressupost mentre hi ha persones que en viuen i no viuen malament. A la cultura no li hem donat el valor que els diners atorguen a tantes altres activitats. A determinada cultura, certament. Ni en això podem generalitzar. Però a ningú se li acudiria trucar al lampista per demanar-li si et pot venir un moment de res a arreglar l’aixeta de franc. Els prejudicis ens expliquen que la lampisteria no genera cap satisfacció mentre que la cultura ja ens omple per si mateixa. Quina bestiesa. I què sabem, nosaltres. La seguretat de la cultura no depèn del coronavirus. I l’esforç titànic que s’ha fet aquests mesos per remuntar-la no mereix les incerteses d’unes institucions que continuen navegant amb la percepció ciutadana de naufragi.
Els plans generals han quedat aturats però els judicis contra l’independentisme no defalleixen ni en aquestes circumstàncies. Són com la inviolabilitat de la monarquia, que més que tancar un cercle, l’amplia. Els palaus són grans. Naturalment, el virus perillós és el de la llibertat, per citar només alguna frase de tertúlia rància. No poder fer plans té la seva part positiva. Les expectatives es redueixen i, com a molt, que és molt, esperem aquesta vacuna efectiva que ens alliberi de les mascaretes. Sobretot de les mascaretes. Ens podem continuar rentant les mans i mantenir una certa distància. Això sempre. Contra la crisi econòmica la Unió Europea tampoc no ha trobat el remei. Els acords tenen un preu. Els voltors sempre planen. La naturalesa no és cultural. No podem fer plans. El present pot ser un encert o un malson. Les trobades de nit són perilloses. La foscor ens ha confós tota la vida. No ens estem ocupant de l’ànima, que tampoc arriba a final de mes. Entre els refugis hi ha la lectura d’un bon llibre, encara que no sigui Sant Jordi, deixar-nos emportar altra vegada per la música o alimentar-nos d’allò que fa que ens reconeguem els uns als altres, vinguem del nord més nord o del sud més sud. Els nexes que es generen culturalment haurien d’estar més amunt del podi social. A veure si l’OMS posa fil a l’agulla. Que de la salut de l’esperit en depèn la resta i la resta determina la salut de l’esperit. Viure prop del mar em recorda que els peixos es mengen la cua.
El cel s’enterboleix els dies d’estiu. A penes refets, ens ha caigut a sobre una altra onada. Les criatures protesten a la platja i els crits són els mateixos que els de qualsevol altre juliol. Els nous temps es barregen amb els vells i mirem, com podem, de situar-nos. Ho podeu llegir als llibres. Va d’això.
