Aquestes imatges poden ferir la seva sensibilitat

Per què hem de suportar sentències nefastes, jutges parcials, lleis pretèrites?

Una escena. L'exdiputada de la CUP Mireia Boya exposa davant del jutge Pablo Llarena que no li sembla just que per demanar un debat al Parlament se la processi per desobediència i que en canvi a la presidenta Carme Forcadell se l'acusi de rebel·lió per haver permès el debat a la cambra. L'escena acaba amb el jutge dient que, si no hi està d'acord, la pot processar per rebel·lió també a ella. Aquesta escena acaba aquí. A la següent es veu molta gent aplaudint amb les orelles Mireia Boya.

La parcialitat és manifesta. Els judicis estan fets abans d'hora. El jutge Pablo Llarena no pot oferir un delicte a la carta ni amb ironia. En democràcia una frase com la seva hauria de provocar el cessament immediat. Però el cessament es reserva per a qüestions molt més escandaloses, com el robatori de dues cremes. Què és la democràcia? Quines mans modelen el nostre destí? Per què hem de suportar sentències nefastes, jutges parcials, lleis pretèrites? Com podem desfer el nus que ens genera tanta arrogància imperialista? A Armènia la gent també ha sortit al carrer a protestar i han aconseguit un canvi de primer ministre. Armènia, el país oblidat, el del genocidi brutal, el de la gran diàspora, no s'ha resignat al mateix abús de sempre. Qui sap com els anirà, si passarà com a Grècia i serà un desencís, però han fet una revolució i li han posat la 'revolució de l'amor'. A Armènia ara hi ha esperança. Queden encara finestres per obrir i crèdit per obtenir una mica d'aire entre tanta manca de veritat i de justícia?

En democràcia una frase com la del jutge Llarena hauria de provocar el seu cessament immediat

Una escena. La líder del PP valencià, Isabel Bonig, diu en un acte del seu partit a Alacant que si ells governen eliminaran el requisit lingüístic per accedir a una feina a l'administració pública. Parla del català amb menyspreu i relaciona el seu partit amb la llibertat. L'auditori es posa dret per aplaudir-la. Semblen autòmates que responen a un sol estímul. La ignorància. A la següent escena es veu un país monolític. Monocromàtic. Monolingüe. Monòton. I a Rajoy fent-se l'embolic habitual amb els alcaldes.

Entre les paraules més boniques del català que han triat més de 10.000 persones hi ha 'aixopluc', 'atzavara', 'tendresa', 'caliu' i 'llibertat'. Hi ha sons que semblen fets expressament per fer la guitza a altres parlants. A la llista no hi surten 'ràbia', ni 'independència', ni 'escalf', ni 'rebel·lió', ni 'piolins' (que ja es pot considerar paraula i catalana). Però tant és quines siguin les paraules més boniques. Les paraules no competeixen entre elles. Les paraules mai no volen dir una sola cosa. Pot ser terrible la tendresa? Quin preu pot acabar tenint un aixopluc? Quant pot arribar a cremar el caliu? Les paraules no són tramposes. Ens deixen triar el seu sentit. Són les persones que fan trampes.

Una escena. Una parella a punt de casar-se al Registre Civil de Badalona. El jutge obliga la núvia a treure's una xapa a favor de la llibertat dels presos polítics. Ella s'hi nega. Ell diu que "respecta les seves creences però que si no es treu la xapa no es casa". El jutge no respecta res però fa una frase feta. A la següent escena es veu una festa aigualida.

Com s'ho va fer la gent que va viure en altres èpoques, que veien el que estava passant i tot i així van haver de suportar tants flagells? Ho veien? Cada dia que passa som testimonis d'escenes ferotges, carregades d'un odi profund cap als drets humans i la cultura. Veiem com passa una atrocitat darrere una altra. No callem, certament. Malgrat les amenaces. I en som conscients. Potser és aquí on hi ha l'esperança. Encara que, a estones, no es veu cap escletxa. Només una altra escena denigrant.