27/09/2017

El començament d’octubre

3 min
El començament d’octubre

“Fills de puta”. Així és com anomena els jugadors de la NFL el president Donald Trump. Sense matisos. Amb el masclisme que el caracteritza. Els jugadors de futbol americà protesten contra el racisme agenollats mentre sona l’himne del país. No han resolt cap dels seus Charlottesville i la resposta és un insult. No sé com es dirigeix Trump a Mariano Rajoy. No sé quina mena de diàleg poden establir dos personatges mancats de paraules. “Madero” per Maduro, encara ric ara.

Precinte. Multes. Repressió. Aquí va així. Ningú no s’agenolla. Sobren tots els insults. Perquè hi ha poques coses que ofenguin més que la voluntat d’opressió. “Tinc una idea”, va pensar un. “Genial”, van respondre tots. Però la idea no era una idea. La idea estava mancada de contingut, la idea estava mancada de veu. La idea estava mancada d’idea. “El govern d’Espanya estarem al costat de tots els catalans”, diu la ministra Dolors Montserrat. A pocs dies de l’1-O, amb tota l’operació loneslooney desplegada (o no, perquè és molt difícil de seguir-los el ritme), per què creu la ministra catalana que volem passar el diumenge al costat del govern d’Espanya? Jo, la veritat, tenia uns altres plans. Però no ho discutiré amb força. Amb un “No, gràcies” ja faré. Que no em vaga fer el vermut amb un govern que no té conversa. Jo vinc d’una casa on em van parlar de la bellesa i del coneixement. També del franquisme i de l’opressió. De la ruptura i de la reforma.

També del silenci. I de les veus. La meva generació va créixer durant aquesta transició que no ha sabut o volgut resoldre. Dels que han fet de la política un llast que s’arrossega com una serp malalta. Dels que per un moment ens ho havíem cregut. Les ganes. Hi fan molt. Tot i així, el sentiment d’una nacionalitat imposada hi ha estat en cada passaport. Qui ens ho havia de dir que aquells pòsters penjats a l’habitació tornarien a tenir sentit? Que ho viuríem, ara, nosaltres, però emmascarat en una democràcia fallida? Felipe González diu que som el que més li ha preocupat durant 40 anys. Cadascú es preocupa del que es preocupa. I de les seves altres preocupacions no cal que en parli. En això tampoc no ens posarem d’acord amb González. A mi em preocupen 40 anys més d’autonomia. Si abans va ser reforma, ara serà ruptura. Que no som princeses necessitades de reis. Si abans eren coloms missatgers, ara són whatsapps. Que totes sabem llegir.

Donald Trump no sap on cau Catalunya. Rajoy no sap que la Casa Blanca és blanca. Rajoy no parla massa. Té un percentatge molt alt d’error. Com el que està cometent, que és històric. No cal tenir més perspectiva que la dels dies que passen. És de lectura ràpida. De manual. És l’herència d’un país que es resisteix a sorprendre’ns. És la mà dura amb què es van criar els nostres pares. És el deliri. La incapacitat obstinada per resoldre els temes que no s’han tancat i els que s’obren cada dia en un món canviant. I nosaltres? Nosaltres què som? Nosaltres tampoc estem disposats a parlar. Així no hi ha manera! La culpa és de tots. Sona la cassolada al barri. Sona la música. Això som nosaltres, suposo. Els braços que surten per les finestres i que demanen respondre a una pregunta. Els braços que surten per exigir una altra manera de fer les coses. Una idea amb idea a dintre.

Què passarà diumenge és una porta oberta malgrat els precintes. El que es tanca és una lliçó. Aquests dies hem après a imprimir. Hem reconegut en el paper la importància del llenguatge. Ens hem pensat i hem sabut. Hem compartit. Hem format part. N’hi ha que es maregen mirant un calidoscopi. Però almenys s’atreveixen a acostar-s’hi. N’hi ha que no volen mirar. Que difícil haver de jutjar. I que inútil. Però quan a les pàgines d’història hi surti el vaixell del Piolín, deixeu que els joves riguin. La transcendència és massa arrogant. I això és massa bonic. O jo és amb el que em quedo. Amb els carrers plens. Amb les cassoles destrossades. Amb la companyia. Amb el començament d’octubre.

stats