04/03/2020

L'espai de les dones

3 min
Les arquitectes irlandeses Yvonne Farrel (e) i Shelley McNamara (d) han estat guardonades amb el Premi Pritzker 2020.

El premi Pritzker d’aquest 2020 l’han rebut les arquitectes irlandeses Yvonne Farrell i Shelley McNamara. "Són pioneres en un camp que ha estat tradicionalment i continuament dominat per homes. Són un far per a altres professionals", explica el jurat en el veredicte. És la primera vegada que sento a parlar d’aquestes arquitectes. A mi, que m’agrada l’arquitectura. M’imagino que no soc l’única. Massa noms de dones que han transcendit o transcendeixen en les seves activitats o professions no ens sonen de res. Tenim el cap ple, això sí, de genis i d’artistes de tot tipus, de dictadors i de mecenes, de guerrers i de màrtirs. Per això, tenint en compte que dels protagonistes de la història sempre se'n busca alguna èpica, trobo certament curiós com s’ha esborrat conscientment la història de tantes dones. En qualsevol època anterior, ser dona i dedicar-se a una tasca que no fos de les catalogades per a dones era d’una heroïcitat digna de menció. De fet, és molt més excepcional el que han fet tantes dones en un món que no els ho permetia que no pas el que han fet tants homes als quals se’ls reconeixia, d’entrada, el dret a fer-ho. És veritat que de mica en mica anem recuperant tantíssimes veus que no hem pogut sentir fins ara. Al mateix temps, prenem consciència de com l’espai ha estat descaradament ocupat. Perquè aquest espai no està previst per compartir-nos. Però és el moment que hi capiguem totes. Res no té tan mals pronòstics com un futur permanentment masclista. El present ha començat a girar.

Aquests dies hem d’estar agraïdes perquè es parla de nosaltres. De les dones. Ens cedeixen el seu espai per tornar-lo a ocupar poc després, i en aquest espai que ja ens van cedir l’any passat, i l’altre, i l’altre, i també l’anterior, tenim dret a recordar el que ja vam recordar l’any passat, i l’altre, i l’altre, i també l’anterior. Que les dones estem discriminades pel fet de ser dones. Que a les dones ens maten pel fet de ser dones. Que si es parla de nosaltres com un ens aliè a la vida humana, ja es veu que hi ha d’haver un error al sistema. Que una de cada tres dones pateix violència masclista al món. Que l’OMS ho considera un “problema de salut global de proporcions epidèmiques”. Que la bretxa salarial es manté i el sostre de vidre no es trenca. Que hem de justificar la nostra indignació quan vivim en un món on manen les dades i tenim les mans plenes de xifres i de tants per cents. Però no som xifres. Som dones. Persones. Hi ha hagut dones abans que nosaltres que s’han queixat pel mateix. Que han lluitat pels nostres drets. Dones que s’han jugat la vida i que han aconseguit que les altres avancéssim. Aquest és un camí col·lectiu que no permet tirar enrere. Per difícil que sigui i, sobretot, que ho posin. No ens han de cedir cap espai uns dies al mes de març. No hem de donar les gràcies. Hem d’ocupar les agendes diàries i treballar tots junts per les solucions. La llibertat no existeix si les dones no podem ser lliures. I per ser lliures, necessitem espai.

Volem el reconeixement perquè persisteix el dubte sobre les nostres capacitats professionals. Qui ha posat l’alçada dels llistons? Qui ha establert les regles del joc? Per això espero i desitjo que quan el jurat del premi Pritzker diu que les arquitectes guardonades Yvonne Farrell i Shelley McNamara “són un far per a altres professionals” no només pensi en les altres dones professionals. Que les dones siguem un referent per als homes no és cap disbarat. Que nosaltres haguem crescut amb un excés de referents masculins sí que ho ha estat.

stats