29/07/2020

Un estiu sense estiu

3 min
Una dona surt d'una botiga al centre d'Atenes

Encarem l’agost amb contundència, no fos cas que hi hagués una treva i ens enganxés relaxades mirant el mar, el pla, la muntanya o el pis del davant. No en tenim prou amb la incertesa de tots aquests mesos i els que vindran. Com si ens faltés emoció i injustícies, l’acarnissament contra els presos polítics i la repressió contra Catalunya no s’atura. Ho sabíem, que consti. Baixem de l’hort quan ens convé. No és el cas. Que no es tracta de rebrots inesperats. Que la situació és estable des de fa massa temps. Que ens coneixem. L’orgull els vessa i toca càstig perquè el càstig és la norma. La semillibertat és un excés en general, i la taula de diàleg, una vergonya. Prou d’enviar cartes. Fa calor, fa ràbia i fa tristesa. Diuen que la pèrdua de confiança en la justícia és perillosa. Que la democràcia se’n ressent. Però la democràcia ve ressentida des de la Transició modèlica. D’abans. Per això no arribàvem mai a la Guerra Civil a les classes d’història obligatòria. Ni al retorn de la monarquia amb un rei que ara, com a mínim, deu estar caçant mosques i porcs senglars. Lliure per fer-ho les vegades que calgui. No ho sent gaire. No se sent res, a la Cort. Ni fora. Quin poc soroll amb tanta brutícia. Quina aprensió a la neteja. La justícia ha perdut tot el crèdit ella sola. La vulneració dels drets és sistemàtica. Haver guanyat la guerra. L’absolució definitiva dels guàrdies civils d'El Tarajal es tanca amb un “no hi ha proves que l’actuació policial no s’ajustés als principis bàsics exigibles per a aquestes intervencions”. Disparar bales de goma a persones que s’estan ofegant al mar és legal. Haver-se quedat a casa. A mi què m’expliques. Jo només obeeixo. No em cal humanitat per obeir. Total, què són 15 dels vostres? Qui eren? Qui els coneixia? Els murs són plens de noms sense amos. Els guardacostes libis acaben d’assassinar tres joves que intentaven fugir abans de ser portats a un centre de detenció. Disparen a matar. I maten. És legal. No haver nascut al Sudan. A mi què m’expliques. Jo no he hagut mai d’endinsar-me al mar si no és pel divertiment de fer-ho. Sempre és època de pandèmies i de pasteres. Però no sempre hi tenim posada la mirada. Jutjar persones per les seves idees polítiques és legal. No haver-se enfilat al cotxe de la policia. Us vam avisar. Us vam pegar. Vam donar croquetes congelades als nostres soldats. Què us pensàveu? El Tribunal Suprem, que considera que els presos polítics ja han sortit prou de la presó, fa una setmana va rebaixar les penes als feixistes que van assaltar Blanquerna perquè considera que no hi va haver motius ideològics. És amor per Espanya, com diuen ells mateixos, el que els va portar a atacar una institució catalana. L’amor per Espanya està recollit a la Constitució. I, esclar, després qualsevol defensa l’amor.

Estem desmoralitzats i desmobilitzats. Prou feina tenim de mantenir-nos dempeus dins aquesta crisi social, econòmica i sanitària. Quan cau un dret s’imposa una altra ferida oberta. Cou.

La bona notícia és que es mantenen les picades de mosquit i els maquillatges resistents a l’aigua. Els gelats encara tenen bon gust i la cervesa engreixa com sempre. L’aigua de mar és salada i la sorra crema prou per rumiar bé això d’anar descalça. Es pot llegir un bon llibre i desconnectar el telèfon gairebé tot el dia. Els serials són a les taules de càmping i a les neveres portàtils. Els grills insisteixen a fer-se sentir de nit i les buguenvíl·lies omplen el terra de fulles seques arbitràriament. Hi ha molta bellesa aquí fora. No ens l’espatllaran mai tota. Per això i malgrat tot, bon estiu, estimades.

stats