Fem plans

Hi ha plans que ja neixen torts, però tot i així podem tenir l’esperança que es redrecin

Els plans no sempre funcionen. Quan fem plans sempre hi posem expectatives. De fet, en general, tendim a posar expectatives arreu. Per això som carn de frustració. Hi ha plans que ja neixen torts, però tot i així podem tenir l’esperança que es redrecin. Depèn de qui ho hagi planejat. I de com. A vegades, és millor no portar-los a terme. Sempre és millor no tenir expectatives. Que no és el mateix que resignar-nos a rebre el que la improvisació ens regali.

El pla del govern espanyol acordat amb fabricants d’aliments, empreses de restauració i supermercats per reduir un 10% el contingut de sal, sucre i greixos no sembla que tingui gaire èxit. La idea era que s’hi adherissin 511 empreses i de moment n’hi ha 398. No està malament. El problema és que del llistat d’aliments n'han quedat fora les hamburgueses, la mantega, alguns refrescos, les pizzes, la xocolata i les llaminadures. Així doncs, tot fa pensar que ens podrem continuar alimentant malament durant una bona temporada. I que les malalties que es deriven d’ingerir allò que no és bo per a la salut continuaran fent el seu curs, perquè ja se sap que tenim de tot, menys voluntat. Però el govern espanyol està content perquè és un primer pas. Encara que hi ha passos tan petits que es fa difícil creure que es vol continuar caminant. I que el govern estigui content no vol dir res. Ja m’enteneu. L’alegria és com un pla, no sempre es pot compartir.

És evident que res no canvia d’avui per demà. Però també és evident que cal ser més contundents en els plans que milloren la qualitat de vida de les persones

El pla del govern català contra les violències sexuals que no estan recollides al Codi Penal també és de pas petit. Es tracta d’un protocol que vol castigar amb una infracció administrativa l’exhibicionisme, la masturbació en espais públics, el seguiment obscè o la vexació sexual, entre d’altres. La idea és aplicar-lo a tot Catalunya directament pels Mossos però, ai el però, només es podrà exigir a les institucions, establiments o organismes que s’hi adhereixin voluntàriament. La consellera de la Presidència, Elsa Artadi, diu que “s ’ha d’aturar això que a una dona li puguin tocar el cul o els pits, perquè es pot entrar en l’espiral que hi hagi una agressió sexual molt més greu”. Té tota la raó. De fet, es basa en fets reals. També la té el conseller d’Interior, Miquel Buch, quan afegeix que “per garantir la seva llibertat hem de garantir també la seva seguretat”. Aquesta frase també la pot fer servir per quan es manifesten els feixistes. Però no ens desviem. El pla de la Generalitat potser no és dolent però no veig per què, en els temps que vivim de violència sexual permanent, no es preveu la possibilitat de fer-lo obligatori. Potser hi ha persones que s’ofenen, però tenint en compte que les dones sortim ofeses de casa cada dia perquè es menysprea el masclisme i la violència que patim, potser ja va sent hora que es prioritzi de veritat la nostra llibertat, i de passada la nostra vida. Però reconec que la culpa és meva per un excés d’expectatives. Tendeixo a imaginar-me uns canvis ràpids i exemplars. I topo amb passos de formiga.

El pla contra l’escalfament global que es recull al Protocol de Kyoto també va evidenciar, en les seves dues fases, les prioritats de les grans potències mundials. De fet, la segona va ser encara pitjor que la primera i ara un president del EUA fa bromes sobre el canvi climàtic de la mateixa manera que fa bromes sobre els drets humans i els drets de les dones. No fa gràcia, però el seu pla és continuar sent president.

És evident que res no canvia d’avui per demà. Però també és evident que cal ser més contundents en els plans que milloren la qualitat de vida de les persones. Per empitjorar-la sempre hi ha el pla de menjar pastisseria industrial mentre un home et toca els pits sense el teu permís en un dia d’alta contaminació atmosfèrica.