25/10/2017

Fins al darrer moment

3 min
Fins al darrer moment

Qualsevol decisió porta cap al 155. Expliquen que tot es fa malament però tot es continua fent. El poder executiu sembla il·limitat. Ho és a mans de qui ja no té límits, només els imposa. Aquí diuen que fins al darrer moment no s’esgotarà la voluntat de resoldre-ho d’una manera política. Però la sensació de cursa inacabable sí que esgota. Caminem, encara. Però quan és fins al darrer moment?

González Pons diu a Europa que és hora d’Unió Europea i no de nacionalismes. Però no lliura el seu país a Europa. Ni obre els murs a les vergonyes del sud. García Albiol diu que “la llibertat a Catalunya està en risc” però, esclar, per culpa de qui governa al Parlament. Perquè la llei mordassa no és una excusa per posar en risc la llibertat d’arreu ni les amenaces de trobar-li el gust al 155 que ja es van repartint per altres zones del país tenen res a veure amb el disgust que els provoca una democràcia real. Perquè mentrestant la Gürtel s’ha demostrat “sistema de vida” i una pila de casos ens recorden que molts càrrecs polítics viuen extremadament lluny de l’honestedat i dels escrúpols. Ciutadans es proposa com a candidat per encapçalar el govern arrabassat i la ciutadania omple auditoris on es parla del darrer moment. Desvariegem en les converses perquè tenim el cap ple de preguntes i l’estómac ple de necessitat de respostes. S’anul·len actes per por a la manca de convocatòria i es fan actes amb convocatòries escasses. No fos cas que ens perdem un minut, que no tenim ni un minut per perdre. Ja ho farem demà, el que sigui.

Margallo compara Puigdemont amb Kim Jong-un i pensem si hi té alguna retirada. Mmm. No. No hi hem pensat. Hem pensat que queden molts dictadors lliures que no han agafat d’exemple. I que aquesta estratègia és molt semblant a l’executada pel partit alemany d’extrema dreta, l’AfD. En l’estrena del nou curs del Bundestag han recordat que l’última vegada que es va canviar el reglament per no deixar parlar algú va ser amb Hitler. Així que ells són les víctimes. És un joc pervers. Però el preu de defensar la llibertat és permetre que persones amb pensaments nocius per a la convivència també puguin expressar-se. Les societats estan formades per aquesta barreja. Se suposava que havíem avançat prou per reduir aquest pensament a la minoria, però agitadors de l’ordre s’han posat a cridar molt fort i molts han recollit el seu missatge. Els mateixos que ens diuen que nosaltres estem posseïts i no tenim capacitat de discernir entre la Terra plana i la rodona. En la voluntat de canviar no hi ha odi ni desig de trencar amb les sagrades escriptures de la democràcia, sinó la voluntat de poder ser plenament. Legítimament. Democràticament. Vam demanar votar, ¿ho recordeu? Quantes vegades més hem de suplicar i quantes vegades més farem el que ens diuen que hem de fer per ser bones persones? Ja som bones persones. Dues d’aquestes, per cert, tancades a la presó. Mil juristes catalans n’han demanat l’excarceració. Milers de ciutadans la reclamem. Però sentim com són declarats culpables als mitjans i a les xarxes. Així és com pinten una realitat limitada. Com la nostra els sembla a ells. És un duel ben avorrit. De records funestos.

La pedagogia pèssima que s’ha fet del Senat, per no dir nul·la, fa que aquesta nova escena que ens arriba vingui més carregada d’humor negre del que és suportable. El Senat, una institució destinada a la jubilació dels polítics de professió, ara resulta que té una utilitat. El Senat es desperta per donar llum verda al monòleg, per aplicar la foscor. Europa salva el membre del seu club, peti qui peti. I nosaltres?

Si fóssim el ministre Dastis diríem que la policia va intentar dialogar fins al darrer moment amb els ciutadans que volien votar l’1-O i que finalment es van veure obligats a defensar-se amb les porres per la falta de respecte a l’autoritat. No som Dastis. No hi ha cap escletxa. És la veritat contra la mentida. Fins al darrer moment. Per cert, ¿se sap ja quan?

stats