Una lliçó d'humanitat
Després del temporal Gloria no arriba la calma en termes apocalíptics. La imatge del Parlament de Catalunya, primer amb un festival penós que evidencia el baix nivell polític i segon amb la compareixença dels presos polítics a la comissió del 155. Unes persones condemnades injustament que tornen a la presó. Que són a la presó. A aquest clima advers cal sumar-hi l’amenaça del coronavirus, que gaudeix de plena llibertat de moviment i és capaç de ser a molts llocs alhora. Com si al món li manquessin advertiments mortals. La qüestió és no estar tranquil·les. Els esdeveniments van passant com quan fem cua al súper i no tenim temps d’omplir les bosses que ja tenim algú altre a sobre. És tan difícil digerir-ho tot a aquest ritme que qui no té un mal de panxa té una contractura. Sovint, quan ens sembla que ho hem posat tot a lloc, el desordre es manifesta. Però res no és prou important per desfer el dia que hem pactat amb l’agenda.
La Dolors Bassa aquesta setmana ha donat una lliçó d’humanitat al Parlament. Les seves paraules fan de bàlsam en uns moments en què convé aturar-se. Perquè sempre convé aturar-se. Ni que sigui per qüestionar-ho tot de nou. La Dolors Bassa no ha separat la vida de les emocions perquè són inseparables. Es poden tenir conviccions polítiques i vitals molt fortes però cal parlar, com diu ella, del “patiment psicològic i emocional” que comporta estar a la presó. De les malalties derivades del règim penitenciari, dels efectes col·laterals que no afecten només les persones preses. També els seus entorns. Herpes, cefalees, insomni, caigudes. L’estat emocional manifestant-se al cos de tots els presos. La impotència de no poder consolar els fills, les mares, els amics. La impotència dels fills, les mares, els amics. Ella, amb més de 700 dies a la presó, amb conviccions fortes, no amaga el dolor que representa la manca de llibertat. Tampoc amaga la decepció que li produeix l’absència dels representants del 155. Els diputats del PSC, de Ciutadans i del PP no l’han mirada als ulls, com a ella li hauria agradat mirar-los. Potser perquè ells també tenen unes conviccions polítiques molt fortes, però que no ho són prou per aguantar una lliçó magistral de dignitat sense abaixar la mirada.
El testimoni de la consellera Bassa representa, també, un reconeixement a les dones que, com ella, lluiten per un present feminista. Perquè en les seves paraules hi ha un record a la sindicalista Isabel Vilà, l’alcaldessa Natividad Yarsa o la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. També recorda les víctimes de la violència masclista i explica, per si algú s’ha perdut, que ser feminista és voler un món igualitari i, per tant, més just per a tothom. Les dones formem part del tothom. Per més increïble que soni. Vivim encara en uns temps en què visibilitzar les dones és una tasca més a fer. No es pot abaixar la guàrdia. Està alerta Dolors Bassa, que ha dedicat el seu temps a humanitzar la sala del Parlament i ha marcat una pauta que fora bo de seguir. Perquè potser dedicar-se a la política volia dir això. Dedicar-se al bé comú de les persones. De totes. De les dones també.
Els fets i les experiències ens deixen tocades. L’aire torna a ser, amb raó, decebedor. “Ara no ens calen baralles”, diu Dolors Bassa. Certament caldria recuperar com sigui aquell esperit que ens va fer sentir a tots plegats part del conjunt. Quan el recordem ens sembla llunyíssim però ens emociona. Ens omple. També forma part de la repressió aconseguir que ho oblidem.
