Un mar ple de vida

Salvini no crea escola perquè la història és vella. I profundament trista

La detenció de la capitana del vaixell 'Sea Watch 3' ha generat moltes emocions de cop. Van d’un costat a l’altre del cos i, a estones, es barregen. Ràbia, solidaritat, impotència, admiració, desconcert, esperança. L’han detinguda, sí. Però Carola Rackete existeix. Hi ha persones a qui podem posar nom i cara que es rebel·len contra els abusos. Que una dona de 31 anys desobeeixi lleis inhumanes ens treu de la foscor on ens posen els qui les escriuen. És bo poder posar noms i cares a qui marca un camí a seguir. Els posem massa sovint a qui marca camins per desfer. I desfer-nos. Reconforta tenir una capitana al grup. I una jutge que la deixi lliure. Ara mateix només pot guanyar l’esperança.

Que una dona de 31 anys desobeeixi lleis inhumanes ens treu de la foscor on ens posen els qui les escriuen

No és la primera vegada que passa i és massa gros que passi més d’una vegada. Repetim la història i la mesura del cinisme tendeix a ser infinita. Salvini no crea escola perquè la història és vella. I profundament trista. I execrable. Tanquen ports, neguen l’ajuda humanitària i criminalitzen els qui salven vides. La idea és que les conseqüències dels nostres actes empàtics siguin penalitzades al màxim si no estan dins el perímetre de les mesures inhumanes. Els premis se’ls reserven per als depredadors. La repressió contra la llibertat i la humanitat és una tendència que s’està estenent de manera prou alarmant per posar el crit a la terra. L’'Open Arms' també ha decidit tornar al rescat desobeint les ordes del govern espanyol. I el mar és ple de creuers convertits en seus gegants de contaminació i turistes addictes al consum i a l’avorriment. El món sempre se’n va a la merda. Però al món sempre hi ha persones disposades a saltar-se les normes més tiràniques. Les emocions, de nou, es revolten. Una campanya recull diners per fer front a la defensa de Carola Rackete, a qui ara Salvini titlla de perillosa. A ella i a la jutge. Recollim diners per pagar les despeses que ens generen uns estats governats pels índexs borsaris. Ja hi tornem a ser. Els diners serveixen per defensar la justícia en contra de la injustícia. La injustícia, de moment, fa caixa. Com ens podem saltar tots aquests tràmits tan feixucs per a l’ànima? Com podem pagar un preu tan alt, en diners i en vides? Al port de Lampedusa, quan van detenir la capitana Rackete, no hi van faltar els insults masclistes, “espero que et violin quatre negres”, provinents d’una extrema dreta obstinada a odiar i a denigrar i a violar. Persones que es creuen que tenen drets per sobre dels drets dels altres i que estan legitimats per governs que tenen drets per sobre de les seves possibilitats.

Aquests dies de calor extrema he tingut la sort de banyar-me al Mediterrani, que té aquells colors preciosos, sortits d’una bellesa interminable. En la meva infantesa, quan ens banyàvem al mar, ens feien por els taurons improbables que sortirien a atacar-nos. Ara fa por pensar com els governs abandonen la gent a la deriva, sense oferir-los cap port, com no hi ha treva per a tantes persones que tenen el dret de fugir de la guerra i de la misèria. Només faltaria. Que el que necessitem és pau. En lloc d’això, però, aquesta Europa plena de morts i d’injustícies posa Josep Borrell al capdavant de la diplomàcia europea, el mateix Josep Borrell que parlant de la història dels EUA va dir que l’únic que es va fer allà va ser matar quatre indis.

Que difícil ens ho posen sempre. Però quina imatge més feliç, la que dibuixen tots els mars solcats per capitanes. I quin record tan útil els versos de Kavafis que acaben un poema: “Però ¿què hi ha d’humà sense imperfecció?/ I al capdavall, mireu, bé tirem endavant”.