No fa bon temps
Que Amancio Ortega compri màquines i les doni a la sanitat pública per curar el càncer mentre els nostres impostos serveixen per comprar màquines de guerra (ara en diuen de defensa) és un indicador brutal de com funciona el sistema. Malament. I no és demagògia. La desigualtat fomenta la caritat. Tenir el poder de donar el peix és tenir el poder. El poder de mantenir la discriminació. Si mai arribem a posar tothom al mateix punt en la línia de sortida haurem de recordar que hem aconseguit millorar-nos. I que millorar-nos no és el mateix que 'milionar-nos'. Encara que per contradir-nos, de tant en tant busquem la sort en forma de diners en una butlleta de loteria. Som permeables a totes les temptacions.
La setmana passada la Fiscalia General va posar els nazis com a exemple de col·lectiu vulnerable. Aquesta setmana, el Suprem considera que Franco va ser cap d’estat des de l’1 d’octubre del 1936. No se’ls pot negar coherència. El Suprem presenta així el dictador en l’escrit que justifica que la família Franco té els seus drets respecte a l’ésser estimat. Que no es pot anar exhumant així com així. Els familiars de les víctimes del franquisme no tenen drets perquè els seus drets remouen el passat. L’avantatge d’haver guanyat la guerra, i de provocar-la, és que no et calen arguments per defensar el que han expressat amb prou claredat les bombes. Tenir la raó és un fet tan subjectiu com no tenir-la. I en el desgavell de la història de la humanitat és massa casual que es repeteixi la mateixa raó una vegada i una altra. Potser si traiem les pedres del camí tenim alguna possibilitat d’evitar ensopegades. Però si traiem les pedres encara ens queden els patinets. Així que la cosa deu anar de caure. La Fiscalia de Madrid ha demanat que no s’emeti en directe el judici per la destrucció dels ordinadors de Bárcenas. Com a prova de bona voluntat, però, no limita la gravació ni l’accés dels mitjans de comunicació. Els ordinadors de Bárcenas cauen ja molt lluny en la memòria. Fa calor i comença el principi de l’oblit. Però tot i així se’ns desfà el cervell mirant de recordar-ho tot cada dia perquè no se’ns oblidin tantes causes pendents. La impotència de mirar el present i recordar-les és indigerible. Però deixar-los el camí completament lliure ens crema més que la fatiga. Fins i tot si ens toca la loteria. O potser ara m’he passat.
Al judici del Procés ens expliquen com els gurus independentistes ens van manipular la voluntat. Justifiquen la violència perquè hi va haver policies ferits. Criminalitzen el dret de manifestació. Anul·len qualsevol expressió de la ciutadania. No jutgen els fets. L'únic que avança són els dies que els presos polítics porten tancats injustament a la presó. Escoltem sempre la mateixa amenaça. Serem el que ells vulguin que siguem. Tot el que passa en aquella sala ens va trinxant per dintre, com et trinxa una mentida podrida. Però sempre es pot estar molt pitjor. Al rei d’Espanya el posa de molt mal humor una bandera mal hissada. No m’estranya. És de les coses que emprenyen, tal com va el món. Però hi ha esperança. El cap de llista de Vox a Alfarràs, Antonio Jiménez, s’ha declarat independentista i ha deixat el partit. A més a més, ha reconegut que com a gitano no se sent a gust en una formació que va en contra d'ell mateix i de tot el col·lectiu. Antonio Jiménez ha demanat disculpes i ha reconegut que es va presentar sense llegir l’ideari de la formació d’extrema dreta. Suposo que posteriorment ha hissat una estelada correctament.
Comença a fer temps que els estius es presenten tristos.
