04/11/2020

Les persones i les ideologies

3 min
Una dona sosté una pancarta a una manifestació contra l'extrema dreta el passat 15 de febrer a Dresden

Fa uns anys, en les penúltimes eleccions europees, vaig sopar amb un alemany i la seva parella suïssa, amics d’una tercera persona que jo coneixia. Vam treure el tema dels comicis i ell va confessar obertament que havia votat AfD, la ultradreta alemanya. Com que aparentment no quadrava res i com que se'ns va acabar la gana de cop, vaig començar a fer-li preguntes sobre per què havia pres aquella decisió. Per a cada pregunta tenia un argument convincent. Almenys a ell el convencia. Jo no el coneixia d’abans però pel que m’havien explicat era una persona amb un estil de vida que no relacionaries mai amb la ultradreta. De fet sempre havia viscut amb valors molt més d’esquerres, però, cansat de la inoperància política, havia decidit donar aquell vot perquè els altres s’espavilessin. No va trobar cap altra alternativa que li semblés eficaç. Aquesta va ser la seva explicació. Estava tan convençut de la seva decisió que va votar per correu perquè aquells dies ja va calcular que seria a Barcelona. No era un vot impulsiu. Després d’aquell sopar es va trencar una amistat de molts anys. Era massa difícil reprendre la relació perquè era impossible deixar de pensar que aquella persona havia donat suport a una ideologia que l’única utilitat que té és donar alè a la violència, l’odi i la ignorància. La ultradreta no serveix per fer espavilar la política mediocre actual. Serveix per deixar el món en mans de fanàtics incapaços de qualsevol debat seriós. Fer-los el joc és posar-nos en perill. En cap cas pot ser la solució de res. El problema és que ell és només un vot. I n’hi ha molts més.

L’exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena creu, almenys en una entrevista, que les persones poden ser magnífiques al marge de la seva ideologia. No sé jo si hi ha persones al marge de la seva ideologia. Hi penso. Tampoc no li importaria a l’exalcaldessa que els seus nets fossin d’ultradreta. Es veu que ja té amics que ho són, i tan amics. Deu ser cosa d’estómac. A mi se’m regira amb facilitat. Per sort no he de tenir nets i m’estalvio el patir. El que sí que tinc són amics d’ideologies diverses i de maneres de viure diferents, però si hagués sabut que aquell home alemany era un votant d’ultradreta crec que no hauria anat mai al sopar. És el meu límit. El límit que s’ha de posar quan no es respecten els drets humans i el discurs s’omple de venjança i retrocés. No puc evitar que existeixin però sí que puc evitar que omplin el meu cercle. No puc dir amb certesa qui s’equivoca més, si l’exalcadessa de Madrid amb les seves amistats o jo amb els meus límits. L’únic cert és que el meu estómac ho agreix.

Tornen aquells dies foscos de llum i de pensaments. La pandèmia no serveix per amansir les feres, al contrari. La resta ens relacionem poc i malament. Tenim ansietat. Ganes de sopar amb amics d’ideologies digeribles. De plantejar-nos els dubtes i de trobar solucions que no passin per reviure tot el segle XX d’un sol glop. Si hem deixat de beure licors de préssec hauríem de poder cuidar més també aquest nou segle. Es podria aïllar la ultradreta, per exemple. Es podria generar algun tipus d’esperança si es té la voluntat de fer-ho millor i no pitjor o com sempre. Aquests temps són nous per a tothom però ens estem oblidant tota l’estona de la vulnerabilitat que ens és pròpia i la que ens imposa el sistema. Naturalment que seria un desastre que els nets es tornessin feixistes. No serien bones persones. No fa ni una mica de gràcia aquesta tolerància rància cap a maneres de pensar que han de desaparèixer. Com el coi de virus.

stats