El segon primer d'octubre

Periodista i escriptoraDesprés de l'1-O vaig tenir malsons persistents durant dies. Com tanta altra gent que havia rebut la visita de la democràcia espanyola el dia del referèndum català, legal i legítim. Els malsons no eren gens originals. Ni tan sols variats. Sempre passava el mateix i sempre feia la mateixa por. Un grup nombrós de policies, uniformats amb armadures, esclafaven qualsevol possibilitat de sensatesa en un món obstinat a resoldre els conflictes amb la força bruta. L'objectiu era posar de manifest la fatxenderia i la ignorància. Tenien tantes ganes d'apallissar-nos, d'esclafar-nos com si fóssim formigues, que sense veure'ls els ulls els llegies la ira. Com si ells fossin alguna cosa més que 'terminators' complint ordres. Com si nosaltres no fóssim res més que persones defensant la nostra pròpia llibertat. Els malsons no s'han acabat. Però és la memòria que apareix a les nits per recordar-nos que allò que ens pensàvem que no podia passar va passar de debò. I que el que va venir després encara va ser pitjor. L'1-O ens va canviar la vida. I les nits. Però no ens va prendre la capacitat de somiar, perquè ¿qui es podia imaginar una societat tan perfectament organitzada, tan valenta? L'1-O va ser, sobretot, una realitat.

Torna el primer d'octubre, el segon primer d'octubre. Tornen les imatges. Ara n'hi ha de noves. Les gravades per la mateixa policia, els cossos de seguretat que entraven sense trucar a la porta, trencant-la, exultants de ser manyans i carcellers. Els que van venir acompanyats de crits de 'hooligans' nacionalistes, tan incapaços de diàleg com els seus governants. Els que demanaven que els deixessin actuar com si la seva feina fos aniquilar el pensament a base d'hòsties ben donades. Com si fos possible. La policia que complia les ordres de destrossar col·legis electorals i atonyinar persones grans i persones no tan grans i persones joves. La policia coordinada pel coronel Diego Pérez de los Cobos, que considera que el concepte de força és molt ampli però que reconeixia, en una compareixença a l'Audiència Nacional, que en la majoria de col·legis s'havia utilitzat la força, sí, però no pas per culpa seva. Des de l'estat espanyol es continua advertint que si seguim portant-nos malament el que van fer una vegada ho poden fer dues. Perquè la imatge danyada del seu país i de la seva justícia és responsabilitat de Catalunya, i la millor manera de tornar a la imatge que demostri la seva esplendor és inflar les veles d'una nova caravel·la que els porti a conquerir el que van perdre el primer d'octubre. El seu honor i les seves espases sempre són allà. Els acompanyen fantasmes massa tangibles.

Costa tornar a veure les imatges del primer d'octubre. Però el 20-S vam tornar a omplir els carrers que ens pertanyen i que són el paisatge de la nostra força i de la seva injustícia. Tenim preses i presos polítics i tenim exiliades i exiliats. Tenen ostatges perquè no tenen les urnes ni els màsters. Els molesten els llaços i els permetem la immaduresa de fer-ne un debat. Tenim les hòsties. Desespera la manca absoluta de voluntat política i les promeses com caramels als infants. Però seguim. Encara ressona dins nostre aquell "hem votat" com un dels actes més heroics que hem protagonitzat. Nosaltres, la generació d'una transició nefasta. Les nostres mares, la generació d'una dictadura execrable. El primer d'octubre vam plorar de saber-nos tan ferms per defensar-nos de la por que fa viure en repressió. Costa escoltar què ens deien mentre ens prohibien votar. Ara ho sabem. "Lo de los Sanfermines diréis que es violación". La síntesi perfecta.