Sempre rebem les mateixes

La idea del 8-M com a causa de la propagació és relativament decent com a guió però es fa repetitiva

Pintada sobre l'asfalt durant la manifestació del 8-M del 2020 a Barcelona / PERE VIRGILI

Que aquesta fase consistia a tornar a posar al davant les forces de seguretat de l’estat no ens ho havien dit. Esclar que tampoc han estat mai al darrere. Però no parlem d’elles, que sempre, per poc que sigui, tenen massa protagonisme. Tampoc cal que ens allarguem en l’anàlisi d’aquestes proclames de la independència judicial que existeix només quan convé ni de la sorpresa de ciutadans amb noms i cognoms que observen amb perplexitat la divisió interna del seu país. O només han llegit una part de la història o són massa ximples per l’edat que tenen. Poden ser totes dues coses, que hi ha molta cobdícia mal entesa. També hi ha la possibilitat que els rellotges no vagin sincronitzats i que a uns ens hagi tocat anar per davant dels altres en visió de passat pel present que ens ha tocat viure. Del futur no en dic res que fa dies que se m’ha enfosquit la bola de vidre. Deu ser que la tinc al costat de la finestra i el fum de les manifestacions en cotxe me l’ha feta malbé. Aquesta gent ho espatlla tot. 

Des de fa temps que els distribuïdors de culpa tenen bàsicament dos objectius: les feministes i els independentistes

La idea que hagi estat justament la manifestació del 8-M la responsable de la propagació del coronavirus és relativament decent com a guió però resulta repetitiva en termes de responsabilitat. Des de fa temps que els distribuïdors de culpa tenen bàsicament dos objectius: les feministes i els independentistes. Sovint aquests dos conceptes s’ajunten en una sola persona, com és el cas, així que la llosa que portem a sobre per haver provocat tant de mal al món pesa gairebé tant com les medalles al mèrit patriòtic dels generals. Recordar que aquell mateix dia els de més a la dreta que la pròpia dreta es tancaven en un recinte per parlar de les seves coses i, de passada, insultar les feministes, no ens alleuja el pes de tants càrrecs. Els hem d’assumir com qui assumeix que si no baixa les escombraries començaran a fer pudor. L’atzar és tan imprevisible que ha volgut fer coincidir en una mateixa època la pandèmia més important que ens ha tocat viure a nivell global amb unes reivindicacions feministes que per a alguns ni són legítimes ni han de tenir cabuda en una societat que ja està ben organitzada. Que ara fins i tot anem per fases, no fotem. Per cert, només perquè ho digui una fase no cal que tothom estigui celebrant la vida al carrer. Que fins ara, justament celebràvem la vida a casa. Que per això ens hi hem quedat. Perquè ens agrada viure. I no sempre es viu més a fora que a dins. Vull dir que cadascú al seu ritme i les que tenim menys pressa ja sortirem. Ni que sigui per tornar a manifestar-nos pels nostres drets. 

Ni així. El que s’equipara ara són els sous de tots els cossos i forces de seguretat de l’Estat però no els de les dones amb els dels homes, que per això ells tenen forces i cossos i nosaltres només cossos. El personal sanitari, per la seva banda, de moment només ha rebut aplaudiments. L’agraïment que no es paga amb diners és ben bonic, també. Fa una mica menys d’il·lusió perquè les despeses quotidianes són menys receptives a la solidaritat però sempre és millor un aplaudiment que un cop de porra. Amb l’excepció dels gustos personals i consentits. Els diners no ho són tot però entres en una fase nova i la novetat consisteix a continuar limitant els moviments que no tinguin a veure amb un import. Començo a pensar que passejar està mal vist. Caminar amb l’objectiu d’estirar les cames i observar el teu entorn. Sense el propòsit d’invertir en res que no sigui el temps per tenir aquella estona. Però és evident que el temps costa diners i que d’això, les feministes, també en tenim la culpa.