Ja som grandetes

No em semblaria estrany que, com demanen els seus nets, Franco sigui reenterrat amb honors militars

A vegades, veient alguns actes del govern espanyol, em penso que Espanya està immersa en unes Olimpíades perpètues. Només fan que donar medalles. L'última l'ha rebut Enric Millo, el governador que es fa difícil d'oblidar. I no per manca de ganes. El seu mèrit ha estat ser el màxim responsable de l'estat espanyol a Catalunya mentre va durar (encara dura?) l'aplicació del 155. Enric Millo i les denúncies a la fiscalia. Hi ha feines que són tan agraïdes que sembla mentida que, a sobre, te les premiïn. Però és així. Quan ets a l'altre bàndol tot són recompenses. Per això no em semblaria gens estrany que, com demanen els seus nets, Franco sigui reenterrat amb tots els honors militars. A mi, mentre no em facin pagar, que facin el que vulguin. No tinc honor. Ni medalles. Fins i tot alguna vegada em cago en déu. Els ateus no tenim paraula.

He vist tantes imatges falses aquests dies que no sé ben bé si tot aquest any que ja ha passat, ha passat de veritat. Sento "ultimàtum", "trencar la convivència", "referèndum pactat", "ordre públic", "violència", "proporcionalitat", "cop d'estat", com un murmuri, una altra vegada. Per si no ho he sentit bé, poso l'orella als diaris. Sí, això diuen. Sort de Ciutadans, que innova parlant de "comandos". Però som allà mateix. Sense moure'ns. Amb els barrots ben collats. Nosaltres com si no hi fóssim. Que servim a conveniència. Llàstima que demanem explicacions. Volem saber de qui són els carrers perquè nosaltres volem que siguin nostres. Dels que podem pensar diferent i defensar-ho en igualtat de condicions. No dels que venen a celebrar la feina d'apallissar, que aquests ja reben medalles. No té cap sentit que, en la situació en què ens trobem, es permeti aquest escarni. ¿O és que no fa massa temps que aguantem insults, presons i exilis? ¿Que no hem sentit que torna la blasfèmia? Són fiables en la injustícia. I Catalunya s'ha perdut en el bosc caçant bolets amb porres. Si ha passat un any de veritat, que punxin els que encara no s'han despertat i ens miren des de dalt. No som criatures. Per sort o per desgràcia ens hem fet grandetes i podem defensar la democràcia rebutjant de front el feixisme. Podem sentir la veritat des de l'inici, no cal passar per les excuses. No podem tolerar que es tracti la nostra paciència com una cadena infinita lligada a la renúncia. Volem saber com volíem saber fa un any. Encara que els secrets siguin mediocres, convé compartir-los. Encara que les medalles siguin odioses.

Quan omplen els mítings a canvi d'un entrepà són persones amb criteri. Quan tallen una carretera a l'Estany són vells senils que no saben el que es fan

Hi ha persones més grans que nosaltres. Quan omplen els mítings a canvi d'un entrepà són persones amb criteri. Quan tallen una carretera a l'Estany són vells senils que no saben el que es fan. Curiosament, el dia 1 d'octubre, a banda de ser el dia que el govern espanyol va opinar obertament sobre el seu concepte de democràcia, és el Dia Internacional de la Gent Gran. La vida és meravellosa. I la policia sempre té una manera curiosa de celebrar-la. Tenir 85 anys i les facultats físiques d'una persona de 85 anys no vol dir estar morta. No ho estava la dona que va convidar els seus companys de residència a tallar una carretera. "Hem sigut molt feliços el dia d'avui". Van ser lliures de sortir. I a vegades la llibertat pot ser un motiu de felicitat. També semblen felices les persones grans que pelegrinen als mítings del PSOE i abracen polítics o les que van al Valle de los Caídos a aturar el temps. Mira que hi ha tipus de felicitat que costen d'entendre. Però el que més costa és que se'ns menyspreï com a persones, de qualsevol edat, en un joc que consisteix a decidir sobre la nostra pròpia vida.