En tensió permanent
Se senten les persianes que pugen i un home ha iniciat una videoconversa a la terrassa. Encara hi ha alguna ambulància que fa sonar la sirena. I algú que decideix que sempre és bon moment per tocar el clàxon. Ha desaparegut el brogit permanent dels cotxes i ara es poden anar comptat d’un en un els que passen durant tot el dia. Penso on deuen anar. Segur que no són aquests, però d’algun lloc han de sortir els imbècils que encara es creuen que poden fer el que els sembli. Es mouen sota els seus paraigües perquè és als altres que ens cau a sobre la pluja de la seva irresponsabilitat. Ja no puc preguntar-me més vegades què hi tenen al cap alguns. Al final, perdré el meu.
Soc a un pas d’aïllar-me del món. Perquè els despropòsits s’estenen a tot arreu del planeta i no és cap consol, al contrari. Uns científics francesos proposen a la televisió que l’Àfrica seria un bon terreny d’assaig per a les vacunes contra el coronavirus. A aquests dos homes blancs els recorden que els africans no són cobais humans i que ells són uns racistes, per utilitzar només un adjectiu publicable. De què serveix el coneixement si no va acompanyat d’ètica i d’empatia? Des de quina superioritat es miren les altres persones i els altres continents? Què ens pensem que som a Europa? Aquesta mentalitat retrògrada es repeteix en qualsevol circumstància i fa venir esgarrifances i nàusees. Serveix com a discurs polític i enverina els cervells de mosquit que, com ells, troben bones les idees més perverses i menys originals del món. Però la qüestió és si es podran reprendre les lligues de futbol, si es podran fer els exàmens de selectivitat o si hem embogit fent més pa del que podrem consumir tota la vida. Ho reconec. Em desespero i el confinament no en té la culpa. L’egoisme és una font il·limitada d’estupidesa humana. Tant pot marxar de cap de setmana com asseure’s a qualsevol plató de televisió. L’espectacle sempre ha de continuar.
Estem vivint un episodi que ens supera per si mateix. Una pandèmia amb milers de morts i un canvi de paradigma en la nostra manera de viure. És una situació que ens deixarà emocionalment tocades a totes, als que són a primera línia i als que són a la línia de sortida. No cal afegir aquest soroll diari exasperant que agreuja l’angoixa d’un present que ja és prou insòlit. És excessiu. Hi hauria d’haver un respecte pel silenci. Deixar aquest espai molt més en blanc per poder-hi escriure paraules noves en lloc de gastar les de sempre. És evident que no tot anirà bé, com ens volen fer creure des d’una posició paternalista insuportable. Ens amaguen dades i ens confirmen que les nostres les tenen totes però que si en volen més també les tindran. Ens hem fet addictes a la nostàlgia. Com si ara mateix només fos suportable buscar entre els tresors amables del passat i exposar-los. Més dades. Mirem si trobem als armaris de casa la nostra vida quotidiana. Potser no ens entusiasmava però sabíem moltes vegades com acabava el dia i com el començàvem. No coneixem el que estem vivint i no coneixem el que viurem. Sempre ha estat així. Però ens han programat per als plans de pensions i per a les vacances a l’estiu. I per no veure els qui fa molt de temps que han deixat de tenir un refugi i de sentir-se segurs.
Hi ha dies sense pantalles en què es cola el sol per la finestra i mires com han nascut noves fulles entre les plantes que venen de l’hivern. Ara han decidit mudar-se perquè les afalaguis. Se sent com algú retira les cortines i se’n va cap a la cuina. Fa la sensació que tot està en ordre.
