El tobogan d'Estepona

Perdoneu però és que encara estic en xoc. És com si els cops els hagués rebut jo

Com que un jutge aquí no em pot interrompre, aprofito per dir que he al·lucinat veient el tobogan d’Estepona. I que fa molt de temps que no tinc febre. Però anem al tema. Sembla que la idea de salvar el desnivell entre carrers ha estat un pèl massa dràstica. Qui s’ho podia imaginar? Això fins que no es prova... que sigui pràcticament un llançament al buit no ens podia donar cap pista... la qüestió és que els ciutadans guanyin temps i si pel camí perden el cap i es deixen la pell a la sorra... Perdoneu però és que encara estic en xoc. És com si els cops els hagués rebut jo. Estic per anar a Port Aventura a refer-me. Tot em sembla poc arriscat, ara. Tot menys les persones. Perquè algú pot tenir una idea pèssima, això és inevitable, però que no trobi prou oposició, que s’inverteixin 28.000 euros, que s’inauguri, que algú pensi que s’hi pot llançar, que ningú no es mati, que s’hagi de tancar per sempre, òbviament, resumeix moltes de les situacions que vivim en aquesta societat. Per no parlar de l’alerta que sona en un dels vídeos que hem pogut veure: “Las bragas, Mari”. Perquè sapigueu que el més important no és partir-se la closca en un invent diabòlic sinó evitar que se’t vegin les calces mentre t’acomiades de tota la teva família en trenta segons.

Si no protestes, els diners van cap a coses molt més necessàries que la llibertat d’expressió. A tobogans assassins, per exemple

El tobogan d’Estepona ho supera tot, però el pont que s’han construït els del Tribunal Suprem també és destacable. Una nova aturada del judici. És festa major. Entre un tobogan i un pont hi hauria d’haver un terme mitjà. Passem de trenta segons a una eternitat. I això que aquesta setmana, aquests dos dies, el jutge Marchena ha anat per feina, amb bon humor, i ha evitat que els testimonis de les defenses s’esplaiessin en sentimentalismes. En va tenir prou amb els excessos dels testimonis de la Fiscalia, que van poder parlar de por i de sabó. Entenc que veure persones obstinades a votar ha de ser molt més impactant que veure persones disposades a pegar. Potser per això no parem d’estar convocats a les urnes. Perquè hi hagi persones que s’hi acostumin. La Junta Electoral també va disparada i posa restriccions al debat, de manera que el debat és el debat. És com baixar per un tobogan donant-se cops de cap. Perdoneu-me de nou. No me’n puc desfer. I això que penso en el suggeriment de l’advocada de l’Estat, Rosa María Seoane, de fer pagar als votants els 268.000 euros que es calcula que hi va haver de destrosses als col·legis. Ens hem de responsabilitzar de les conseqüències dels nostres actes polítics. Si no protestes, els diners van cap a coses molt més necessàries que la llibertat d’expressió. A tobogans assassins, per exemple. Perdó.

La impunitat dins la qual es mou l’extrema dreta no m’al·lucina tant com el tobogan però em preocupa molt més. La coneixen bé els veïns i les veïnes de Verges. No són els únics. Al Poblenou disparen amb balins contra les finestres que no els agraden. I la llista comença a ser llarga. No sé quina és la idea per no fer-hi front d’una manera contundent però no em sembla una bona idea. Esclar que costa trobar bons exemples. A Itàlia, el vicepresident Matteo Salvini compara la legalització de la droga amb la de la prostitució i diu que aquesta és millor perquè “fer l’amor” no fa mal. Com que em queda poc espai, només pregunto: algú sap si han posat un tobogan en alguna ciutat italiana?

Certament, mirar el món a vegades és un exercici molt desesperant. La bona notícia és que la primavera continua el seu curs, posant colors. De sobte, neixen bones idees. I sempre hi haurà qui només vegi tobogans.