02/05/2018

Un problema mil·lenari

3 min

PeriodistaDijous, la ràbia surt al carrer. La indignació. La perplexitat que no paralitza. Dilluns, a Burgos, un home apallissa brutalment una dona fins a matar-la. Ens han tornat a matar a totes. Terrorisme. Dimarts serveix per reivindicar els drets de les dones en el món laboral. Volem lleis i que es compleixin. Les promeses que es quedin amb les banderes. Ha passat una setmana des de la sentència. Es manté la ràbia al carrer. A les cares. Als mòbils. No hi ha prou cabassos de raons on hi càpiga tot el que sentim i vivim. Som jutjades permanentment. Som culpades permanentment. Som sentenciades sempre.

El ministre de Justícia no en té prou amb els presos polítics i empitjora la situació. Diu que el jutge de la vergonya té un problema singular. Un, diu. Més el del ministre, dos. I els altres jutges? Com si aquest cas no obligués a plantejar-s'ho tot. Quants casos els calen? Quantes violacions? Com si la ira de la gent vingués donada per un problema singular. Que no ens distreguin. Que ja va prou distreta la política masclista que treballa a les ordres d'un sistema econòmic i jurídic masclista. Per això en lloc d'aportar solucions ens inunden amb més obstacles. És una violació. És un abús de poder. El poder que sempre ha governat el món. El que ens ha dit que calladetes estem més maques. Les que estan maques. Al seu criteri.

Poden dir de nosaltres el que els plagui, fer el que vulguin. La sentència interpreta els mateixos fets de sempre. I sempre arriba a la mateixa conclusió. Ella no és innocent. La moral. La tendència. Però no ens enganyen. Les víctimes som nosaltres, les dones. No uns jutges que surten a defensar el seu gremi mentre la justícia s'endinsa en una selva voraç d'injustícia. Les víctimes som nosaltres, les dones. Per més que articulistes de diaris en caiguda lliure ens atribueixin la resistència. Resistim perquè no ens queda més remei. Perquè si per cada agressió o violació les dones ens moríssim, la humanitat s'hauria extingit fa dies. Resistim perquè els oprimits resisteixen. Cap de les moltes injustícies i desigualtats que pesen sobre nosaltres està justificada. Però s'ha acordat que les dones ens mereixem el que ens passa. Resistim mentre denunciem el masclisme social inherent que ens menysprea i resistim, malgrat tot, mentre ens veiem assassinades per aquesta violència que ofega una generació darrere una altra. El problema no és singular, és mil·lenari i es diu masclisme. Consisteix a qüestionar-nos sempre. A no deixar-nos sortir del nostre rol de filles i mares i parelles. A observar els nostres cossos i a silenciar els nostres cervells. No esperem prínceps que ens salvin. Volem sortir lliures d'aquesta merda de torre.

La cultura de la violació contra les dones es perpetua gràcies al suport d'unes estructures miserables que mantenen el jutge Ricardo González i el seu problema singular. Que diu que si ens follen contra la nostra voluntat ens podem excitar igualment. I esclar, si hi ha excitació, no hi ha violència. Si no hi ha morta, no hi ha violència. Si no hi ha cara amb àcid, no hi ha violència. Què hem de fer, doncs? Ens matem abans de sortir al carrer? Que cinc homes que et violen en un portal no es consideri violència, ni intimidació, i que en cada cas de violació la humiliació més gran l'hagi de viure la víctima, és per quedar-se a casa. Que ni així. Perquè hi ha qui ha de suportar la violació del pare, de l'avi, del tiet o de la parella dins la seva pròpia llar. Per sort, se'ns ha atribuït una capacitat de neteja extraordinària. I aviso, estimades. És el moment de fer net.

stats