07/03/2018

La vaga més radical

3 min
La vaga més radical

Periodista“El feminisme és la idea radical que les dones som persones”, va dir Angela Davis, dona negra, al segle XX. Ho vam recordar quan la vam veure a Barcelona aquesta tardor. Ho recordem cada dia, dones de tot el món i de totes les races, cada vegada que sortim al carrer o som dins de casa. Les dones, totes, les de tot el món, les de totes les races, som persones. Així de radical.

El feminisme no és una moda. El feminisme és una necessitat. El moviment, permanentment desacreditat per un sistema que consisteix a mantenir el masclisme, viu una revifalla. És veritat. Ens vam adormir. Les dones de la meva generació vam pensar que ho havíem aconseguit. Que les feministes dels 60 i 70 ja ens van obrir el camí cap a la universitat, l’avortament i el reconeixement social i laboral. Que les sufragistes ja s’havien arriscat per aconseguir-nos el vot. Ens vam relaxar. Elles van viure despertes i nosaltres en una letargia de Bella Dorment amb el missatge de sempre: sigues bonica i calla. Però ja no callem. Ni dormim. Ara som moltes i som molt diferents i ni estem fetes de costelles ni som aquells “homes mal engendrats” de què parlava Aristòtil. Les dones som persones i el feminisme no marxarà fins a complir el seu propòsit. La gran revolució pendent de la humanitat. La que iguala en drets més de la meitat del món. Les dones ens aturem per moltes raons. Les tenim totes.

Molts homes volen saber per què fem vaga. Hauran de fer una cosa a la qual no estan avesats: escoltar-nos. Però no hi ha prou temps ni espai. La llista és tan llarga que només amb l’inici ompliríem un diari. Les dones són les que pateixen més l’atur. I les que s’emporten la majoria de treball parcial, la qual cosa implica menys cotització i salaris més baixos. No és que les dones vulguin treballar menys, és que les obligacions familiars (la cura) continuen recaient en nosaltres. ¿Parlem de paternitat obligatòria o parlem d’un canvi de mentalitat que comenci a posar a tothom al seu lloc? ¿Parlem que no portem a la genètica el netejar i el cuidar? Les dones són les més preparades i les que reben de premi la bretxa salarial. La política ho permet. La política o és feminista o no ens serveix.

Més. A les dones ens maten per ser dones. A les dones ens violen per ser dones. A les dones ens diuen que vigilem. A les dones ens sentencien la violència i la llei. Rebaixen una condemna de violació a abús sexual perquè no hi va haver violència; rebaixen de 2 anys a 9 mesos la pena a un home que va ser gravat clavant una pallissa a la seva nòvia perquè el jutge considera que va cometre un “delicte simple de violència de gènere” i no de lesions. La manada. El #MeToo. Però la ministra d’Igualtat no fa vaga. Tampoc el seu partit ha aprovat el pressupost de 200 milions de misèria per lluitar contra la pitjor xacra del món actual: la violència masclista. No hi ha pressa. Només maten dones. Se m’acut fer anys de vaga, una idea per a sindicats temorosos i masclistes que consideren que la nostra vaga és menys vàlida, com totes les nostres coses, perquè ens ocupi tota una jornada. L’universal és masculí. La resta, coses de dones.

No hi ha món sense dones. No funciona res, sense les dones. Que no ens preguntin per què som feministes. Si de cas, que es preguntin per què el món és tan masclista. I fora entrebancs per canviar-lo. Que hi guanyarà tothom. Que no heu vist el món mai com el volem. No es tracta de posar-se unes ulleres. No es necessiten accessoris. Cal una mirada. Ja no ens adormim. No ens ho podem permetre. Ha arribat el moment des de fa segles. I ja ha començat.

stats