El virus del masclisme

S’ha de ser ben ximple per no reconèixer la diferència entre agressió i seducció

Plácido Domingo en una imatge d'agost del 2019. / ATTILA KISBENEDEK / AFP

No serveixen, les màscares. No protegeixen. Les màscares van caient. Amb comptagotes, es va fent justícia. 

A Catalunya han augmentat les violacions un 19%. Dues agressions sexuals cada tres dies durant tot l’any 2019. Darrere cada violència sexual contra les dones, hi ha la història d’una dona que ha patit, més enllà de les xifres. Els delictes contra la llibertat sexual també han augmentat un 16,2%. Les dones som cada vegada més conscients de quins són els límits. I tot i així, els homes els passen. Ho han fet sempre, històricament. Amb el suport incondicional d’un sistema pensat per limitar-nos a nosaltres i il·limitar-se a ells mateixos. El nombre de dones que denuncien també creix. Encara n’hi ha moltes que no ho poden fer. Per tantes raons. Es tornarà a parlar de les denúncies falses i a dir que avui en dia els homes ja no poden lligar. S’ha de ser ben ximple per no reconèixer la diferència entre agressió i seducció. Les dones estem prenent consciència en un territori hostil. Quantes dones tenen ganes de passar per un procés que, en el primer moment, les acusarà a elles, que són les víctimes? Quantes vegades s’hauran de defensar i de sentir-se culpables per haver patit una violació? Quan es posarà el focus en la conducta que agredeix, viola i mata? Forma part del sistema acceptar que a les dones ens poden violar. 

Quan es posarà el focus en la conducta que agredeix, viola i mata? Forma part del sistema acceptar que a les dones ens poden violar

Harvey Weinstein ha estat declarat culpable. Ho llegim a les pàgines de cultura o de xafardeig. Aquest és el criteri. Weinstein ha estat declarat culpable d’abusos sexuals però absolt dels casos més greus. No es considera que tingui una “conducta depredadora” però amb ell va començar el Me Too i l’alliberament de moltes dones carregades de silenci. No haver-ho anat a buscar, oi? Aquest ha estat un dels arguments de la seva defensa, representada per l’advocada Donna Rotunno, que ha carregat essencialment contra l’actitud de les víctimes amb comentaris com “penedir-se d’una trobada no és el mateix que una violació”. La proposta de la defensa és que les dones que l’han denunciat, en lloc d’anar acusant un home a qui utilitzaven per als seus propis propòsits (els homes no saben mai dir que no), es facin responsables dels seus actes. Una dona ha d’assumir la seva responsabilitat a l’hora d’entrar a l’habitació d’un hotel. Sap d’entrada que, si un home la viola, la culpa és d’ella per ser allà. Ells ho fan perquè nosaltres ho provoquem. Ser dona és una provocació perpètua. Encara tenim sort que no ens estiguin acusant a totes nosaltres. Potser és perquè ho fan cada dia a través del patriarcat, el model d’organització social sobre el qual encara s’assenta tota la humanitat. Weinstein ha caigut tot i anar amb caminador. El masclisme no s’aguanta dret. 

Plácido Domingo sí que ha assumit la seva responsabilitat i demana perdó. Després de negar-ho i de recollir el suport de tanta gent que posa la mà al foc per cremar-se, el tenor espanyol reconeix “el dolor que ha causat”. L’endemà de la condemna de Weinstein. Després, també, que el sindicat que representa els artistes del món musical als EUA l’hagi acusat d’assetjament sexual a més d’una vintena de dones. Elles no han callat, però les veus que el defensaven, sí. Abans les coses es feien d’una altra manera. Hi ha massa persones que insisteixen a viure en el passat. Hi ha massa privilegis injustos que venen de segles enllà. 

Les actrius es van aprofitar de Weinstein i les sopranos de Domingo. Per fer carrera. Així s’hauria escrit abans la història. Gràcies al feminisme anem canviant els titulars. I, finalment, ens acostem a la veritat.