02/11/2018

No hi haurà guerra freda entre els EUA i la Xina

4 min

Degana fundadora de l'Escola Blavatnik de Govern de la Universitat d'OxfordSe sol dir que els Estats Units i la Xina, superpotències enfrontades en els plans econòmic, geopolític i ideològic, s'encaminen cap a una nova guerra freda. I el cas és que, excepte en els últims dies, la retòrica, almenys la nord-americana, ha arribat a recordar la del discurs del Teló d'Acer de Winston Churchill el 1946. Per exemple, aquest mateix octubre, el vicepresident nord-americà Mike Pence ha acusat la Xina de pràctiques econòmiques predatòries, d'agressió militar contra els Estats Units i d'intentar desacreditar el president Donald Trump.

I tanmateix, malgrat el rebombori mediàtic, la Xina no es deixarà interferir, i seguirà impulsant reformes al seu propi ritme i manera –una de les prioritats del president xinès Xi Jinping és fusionar el Partit Comunista Xinès (PCC) amb la maquinària de govern per reduir la corrupció i polir les credencials ideològiques de l'estat–, mentre que Trump no té cap interès a "democratitzar" altres països, ni sembla seduït pels inversors, financeres i titans tecnològics nord-americans que volen que pressioni la Xina per aconseguir un major accés a la seva economia.

És cert que els aranzels duaners nord-americans amenacen el 18% de les exportacions xineses que entren als EUA cada any. No obstant això, l'administració nord-americana té prioritats més urgents que forçar canvis en el sistema de govern de la Xina. Trump necessita desesperadament repatriar les cadenes de subministrament globals i bloquejar o limitar les importacions. 'Make America great again' vol dir tornar a fabricar als Estats Units.

Tot i així, encara que l'enfrontament entre els EUA i la Xina no evolucioni cap a una nova guerra freda, sí que podria debilitar els dos països i donar pas a un món més multipolar. A l'interior de la Xina, les bravates retòriques, els aranzels duaners i les sancions dels Estats Units poden estar enfortint els crítics de Xi. I el país té opcions limitades per prendre represàlies. És veritat que podria vendre part del bilió de dòlars nord-americans que té en reserves, però això debilitaria el valor dels bons del Tresor dels EUA que segueixin en el seu poder.

Pel que fa als Estats Units, la decisió de Trump d'aplicar àmplies tarifes duaneres a les importacions ha estat descrita per un representant de la indústria del país com "la llei de comerç més autodestructiva que he vist mai". I la renegociació per part del govern del Tractat de Lliure Comerç Nord-americà –que inclou una clàusula per evitar que el Canadà o Mèxic negociïn amb la Xina– ha causat un menyspreu similar. Són polítiques que poden destruir llocs de treball als EUA i allunyar els seus aliats, diversos dels quals ja se n'estan distanciant.

De fet, les postures del tipus "Els Estats Units primer" s'han anat traduint cada vegada més en "Els Estats Units sols". Estats Units és avui una minoria d'un al G7, al G-20 i en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Després que Trump ordenés la retirada dels EUA de l'Aliança Transpacífica (TPP), les parts restants van seguir avançant. Lluny de fixar els termes del debat sobre assumptes internacionals, l'administració Trump ha convençut altres països que han de reduir la seva dependència del lideratge nord-americà.

Aquesta actitud dels Estats Units accelerarà el sorgiment d'un nou ordre multipolar. Per exemple, en retirar-se de l'acord nuclear amb l'Iran, Trump ha animat el Regne Unit, França, Alemanya, la Xina, Rússia i la Unió Europea a desafiar el que fins ara eren prerrogatives nord-americanes.

Ara per ara, els països que depenen del petroli iranià no tenen més alternativa que seguir el ball que els imposen els EUA. Com la majoria dels béns comercialitzats, les exportacions petrolieres es paguen en dòlars –principalment mitjançant la Societat per a les Telecomunicacions Financeres Interbancàries Mundials (SWIFT, per les sigles en anglès)– i els Estats Units tenen la potestat de cancel·lar aquestes transaccions. La majoria de les companyies i països han arribat a la conclusió que, davant la possibilitat de perdre accés al mercat nord-americà i al sistema de pagaments internacionals en dòlars, fer negocis amb l'Iran no val la pena. Però, en el futur, aquests sacrificis podrien deixar de ser necessaris. El 21 d'agost, el ministre alemany d'Exteriors, Heiko Maas, va fer una crida perquè Europa creï canals de pagaments independents dels dels Estats Units. I el mes següent, el cap de política exterior de la UE va anunciar plans per formar un "vehicle per a propòsits especials" que "ajudi els operadors econòmics que realitzen negocis legítims amb l'Iran". Mentrestant, Rússia ha avançat que està desenvolupant el seu propi sistema de transferències financeres per protegir-se d'una eventual expulsió del sistema SWIFT. La Xina, per la seva banda, ha estat impulsant un projecte similar com a mínim des de 2015, quan el Banc Popular de la Xina va llançar un sistema per facilitar transaccions transfrontereres en iuans. Cap d'aquests sistemes pot competir encara amb la conveniència del sistema SWIFT i amb la denominació en dòlars nord-americans. Però si arribés a consolidar-se un sistema nou, els Estats Units podrien quedar ràpidament desposseïts del poder de què gaudeixen avui en aquest camp.

Més que cap a una guerra freda, pot ser que el món s'estigui encaminant cap a un sistema internacional regit per quatre potències –els Estats Units, la Xina, Rússia i Alemanya– que dominarien les seves respectives regions i buscarien la preponderància en les negociacions internacionals. És un escenari que recorda la visió expressada pel president nord-americà Franklin D. Roosevelt a l'acabament de la Segona Guerra Mundial, quan va proposar que els quatre aliats victoriosos –els EUA, el Regne Unit, la Xina i l'URSS– actuessin com "quatre policies", cadascun encarregat de patrullar la seva pròpia esfera d'influència i de negociar amb els altres en un marc de pau mundial. L'escenari actual no dista tant d'aquell, amb el benentès que avui comptem amb institucions internacionals més sòlides per ajudar a mantenir la pau. Que duri o no dependrà de la voluntat de les quatre potències d'utilitzar i adaptar aquestes institucions al sistema internacional emergent.

stats