Si hi ha un rostre representatiu de la Xina creixent, no és pas el de cap dirigent del politburó, ni el de cap magnat d'internet, sinó el d'una adolescent tranquil·la i agradable que es diu Hou Yifan.

La Hou és un fenomen astorador: amb només 16 anys s'ha proclamat campiona del món d'escacs en categoria femenina; la persona més jove (home o dona) a guanyar un campionat del món. És la plasmació del fet que la Xina (en invertir en educació i en capital humà, especialment les noies) està en vies d'esdevenir una potència mundial immensa en tots els camps.

Ja coneixem la frase que s'atribueix a Napoleó: "Quan la Xina desperti, el món tremolarà". Aquest presagi comença a fer-se realitat, fins i tot en àrees en què, fins ara, la Xina ha tingut molt poc a dir, com ara els escacs, el bàsquet, la mineria, la guerra digital, l'exploració espacial i la recerca nuclear.

La Hou exemplifica tot aquest procés. Només l'1% dels xinesos saben jugar als escacs, i la Xina mai no n'ha estat una potència. Tanmateix, des del 1991, la Xina ha donat quatre campiones del món; la Hou és de lluny la més prometedora de totes.

A aquestes altures, he de deixar de banda el meu sensible ego masculí: la Hou va acceptar encantada de fer una partida amb mi després de l'entrevista, tot just acabava d'arribar a Pequín en avió després de la seva victòria en el Campionat del Món i estava esgotada, però em va destrossar en 21 moviments. I el més descoratjador: quan jo estava a punt de caure derrotat, el seu entrenador li va fer un cop de colze i va proposar que canviéssim de costat. La Hou heretaria la meva posició desesperada: i una espurna en la mirada del seu entrenador feia pensar que tot i així guanyaria.

M'hi vaig negar dient que podria sobreviure a la pallissa d'una col·legiala en els escacs, però que jugués amb mi com un gat amb un ratolí ja era massa. Ella, amb un gest compassiu d'acceptació, em va fer escac i mat en poques jugades.

Als 14 anys va ser la dona més jove de la història a convertir-se en Gran Mestre. Encara és massa jove per poder dir fins on arribarà.

Normalment les dones no estan al nivell dels homes en els escacs, i les millors jugadores femenines tenen un rànquing força inferior al dels millors homes: la Hou podria ser-ne una excepció. Ara com ara és l'única jugadora amb possibilitats d'entrar entre els millors jugadors (home o dona) del món.

Els escèptics sempre han dit que el creixement de la Xina com a potència mundial és degut sobretot a la manipulació governamental dels tipus de canvi i de la normativa comercial; sens dubte hi ha moltes astúcies i tripijocs en tots els àmbits. Tot i així, la Xina ha fet una excel·lent tasca d'inversió en la seva gent i distribució d'oportunitats per tot el país. A més, potser per herència del confucianisme, els seus ciutadans han demostrat una gran passió per l'educació i per la millora personal, a més d'una enorme capacitat de disciplina i de treball: allò que els xinesos anomenen chi ku , menjar amargor.

La Hou va fer-se'n un tip, d'amargor, mentre es preparava per ser campiona. Va créixer en una regió remota de la Xina, en un llogarret de la província de Jiangsu; els seus pares no sabien jugar als escacs. Es desvivien per ella i li donaven tot el que volia, com acostumen a fer els pares dels fills únics ("petits emperadors") de la Xina.

La Xina abans era una de les societats més sexistes del món (amb l'infanticidi femení i el concubinat), però ara destaca per les oportunitats que ofereix tant a les noies com als nois. Quan els pares de la Hou es van adonar del seu interès pel tauler d'escacs d'una botiga, de seguida li van comprar un joc d'escacs i van contractar un mestre per a ella.

Ye Jiangchuan, el cap d'entrenadors dels equips nacionals en categoria femenina i masculina, em va dir que havia jugat amb la Hou quan tenia 9 anys: va quedar astorat: "Em vaig adonar que aquella criatura era especial", em va dir, i de seguida la va convidar a jugar amb els equips nacionals. Tres anys més tard va ser la noia més jove a participar en els Campionats del Món d'escacs.

Potser encara falten dècades perquè la Xina disputi la primacia mundial als EUA, perquè hi tenim molt d'avantatge, i la Xina encara ha de demostrar que pot fer la transició cap a una societat més oberta i democràtica. Però en àrees concretes (el seu mercat automobilístic, les emissions de monòxid de carboni i, ara, els escacs femenins) la primacia de la Xina ja és un fet, i el procés continua.

En això també hi ha una lliçó per a nosaltres: la manera que té la Xina d'apostar per l'educació, per estendre les oportunitats i per menjar amargor. A Occident podríem copiar aquestes qualitats, i te n'adones després que Hou Yifan t'hagi fet escac i mat.