La corrupció i l''ennui' nacional
Corrupció prové de la paraula rumpere , trencar en llatí, i, si ho pensem bé, això ens indica el càstig que podem patir. Jo l'he sofert des de petit i no puc alliberar-me'n. Crec que cap italià no ho podria fer. Sad but true (Metallica dixit ).
M'explico: a Itàlia la corrupció o la sospita de corrupció ens han pres la il·lusió de ser ciutadans, en el sentit més profund de la paraula. Jo confesso (1.008 pàg.!) que de jovenet la tenia. Havia sortit de la Università di Scienze Politiche i havia començat el meu any com a carabiniere per servir la pàtria. Us he de dir que les dues coses no anaven tan ben lligades perquè a la universitat seguia molt present l'esperit del professor Toni Negri, un intel·lectual d'extrema esquerra, que havia passat uns quants anys a la presó com a autor "moral" de delicte de terrorisme (no us recorda alguna cosa?). Imagineu-vos uns nois idealistes (d' idea , no d'Idealista.com) amb ganes de fer coses i una societat tancada on tot passa pels polítics. Si no pactes amb ells no pots fer res. En bona part del nord d'Itàlia aquests dirigents polítics coincidien amb el Partit Socialista Italià de Bettino Craxi. Eren els putos amos . Descarats, sense pudor, feien mítings en les millors discoteques, amb les dones més atractives, ostentant una seguretat exagerada. Els intocables. Jo, carabiniere , havia fet d'escorta a Gianni De Michelis. Quatre idiotes amb metralleta i ell, el ministre d'Exteriors apassionat pel ball i el luxe. Quan tornava mig trompa a la nit, ni ens saludava.
Arreu d'Itàlia, si volies treballar o tenir alguna iniciativa havies d'entrar en aquestes sectes, on els principals protagonistes eren PSI i DC.
Omnipotents, no s'estaven adonant que la gent n'estava farta. Tot va començar aquell 17 de febrer del 92, quan els carabinieri van irrompre al Pio Albergo Trivulzio, una residència geriàtrica, i van enxampar Mario Chiesa intentant fer desaparèixer pel vàter un feix de diners provinents d'un pagament irregular. Un empresari ofegat pels deutes ho havia denunciat.
Després que el jutge Di Pietro aconseguís dos comptes bancaris a Suïssa anomenats Fiuggi i Levissima (dues aigües minerals) i truqués al seu advocat amb la famosa frase " Avvocato, dica a Mario Chiesa che l'acqua minerale è finita! ", el polític no va callar durant una setmana. La reacció popular va ser molt forta. Bettino Craxi va reaccionar dient que aquella persona no era més que un lladre fora de control: " un mariulo ". Massa tard. Va començar un procés imparable que va portar a la presó milers de persones amb un sistema d'investigació força simple: vas a la garjola, denuncies els còmplices i ja en pots sortir, un darrere l'altre. Fonamental l'eina de la presó preventiva: pocs haurien confessat en absència d'aquest sistema.
En dos anys va canviar tot. Partits com la Democràcia Cristiana i el Partit Socialista van desaparèixer amb l'enfonsament de la Primera República Italiana. Es van suïcidar 43 persones entre polítics i empresaris de primera plana, com Raul Gardini, president de Montedison, o Gabriele Cagliari, expresident d'Enimont, i Bettino Craxi va acabar a l'exili a Tunísia, on va morir més tard.
Gianni De Michelis, l'amo bailongo de Venècia, va haver de rapar-se els cabells per no ser reconegut i insultat per les calli e i campielli .
Perdoneu si m'he entusiasmat en recordar aquest moment gloriós. El fet dramàtic és que no va servir de res. Itàlia ha caigut al lloc número 69 de les classificacions mundials relatives a la corrupció, al mateix nivell de Ghana i Macedònia (no, el grup musical no).
Povera Italia ! ¿Us he de recordar que després va venir Berlusconi? Mireu la seqüència: Andreotti-Craxi-Berlusconi. Això és el que queda en el nostre ADN. Estem corromputs, podrits. No creiem en res. Monti? Esclaus dels poders bancaris. El Vaticà? Una claveguera. Guanya el Milan? Perquè és del Berlusca. ¿Guanya l'Inter? Moratti és un mafiós. Guanya la Juve? (No en dic res perquè és el meu equip.) Per això us aviso: atenció! Atenció a jugar amb la corrupció: és com una serp que no mor, com una hidra amb els caps de rèptil que tornen a créixer una vegada rere l'altra, infinitament, en el temps. La sospita que tot és com és i res no val la pena es pot infiltrar en tots els àmbits i ara, a Catalunya, tenim el caldo de cultiu perfecte perquè això passi. La crisi que indigna la gent i apressa els empresaris, el sistema públic que perd inversió, la voluntat de desestabilització d'alguns… ¿Els nostres ideals seran prou forts per resistir la serp? En aquella Itàlia del 93 no en teníem, i així estem. L'ennui .
