10/03/2012

Aigualir les autonomies

4 min
Aigualir les autonomies

Aquesta setmana hi ha hagut una forta polèmica entorn a l'objectiu de dèficit de les autonomies per a l'any 2012, un objectiu que ha fixat el govern central. La polèmica radica en el fet que per a molts l'objectiu fixat de l'1,5% del PIB és massa baix, tenint en compte que l'objectiu global de tot el sector públic espanyol s'ha establert en el 5,8% del PIB. Si els governs locals poden incórrer en un dèficit del 0,3%, això vol dir que al govern central li queda un marge del 4%.

Des del meu punt de vista hi ha arguments tècnics que poden corroborar les posicions que defensen més flexibilització del dèficit autonòmic. Un primer argument és que aquest repartiment del dèficit per nivells de govern no respon al pes específic del volum de despesa pública que gestiona cada nivell. Actualment el govern central gestiona el 51% de la despesa pública, les autonomies el 36% i els governs locals el 13%. La distribució del dèficit per nivells de govern no s'ha de fer estrictament atenent a aquests pesos relatius, ja que en última instància el govern central ha de respondre de la solvència de la resta de governs, però sí que és cert que aquestes xifres ajuden a defensar un límit superior a l'1,5% del PIB.

Un segon argument és que els serveis de l'estat del benestar estan en mans de les comunitats autònomes, llevat de les prestacions de la Seguretat Social (pensions i atur). Els serveis autonòmics de l'estat del benestar (educació, sanitat, serveis socials) representen al voltant del 70% de la despesa autonòmica. Entre els estats descentralitzats, Espanya és el que té la prestació de serveis essencials com educació i sanitat més concentrada al nivell intermedi de govern, és a dir, a l'autonòmic.

Pel que fa a la sanitat, les autonomies es fan càrrec d'una mica més del 90% de la despesa sanitària de tot el sector públic, mentre que les províncies del Canadà s'encarreguen del 80% de la totalitat de la despesa en sanitat, els cantons suïssos el 58% i els lands alemanys només el 27%. En el cas de l'educació passa el mateix. La despesa en educació autonòmica representa al voltant del 90% del total de la despesa en aquest servei, quan al Canadà és del 60%, a Suïssa del 55% i a Alemanya del 71%. En aquests països la despesa en educació també està descentralitzada cap als governs locals; per tant, la dels governs intermedis pesa menys.

Si les autonomies han de fer ajustos dràstics de la despesa, vol dir que aquests ajustos repercutiran en els anomenats serveis personals, que són els més valorats pels ciutadans. L'Estat, en canvi, té marge per retallar despeses que no tenen caràcter personal, com Defensa, o que podrien ajornar-se, com les obres en el tren d'alta velocitat, que a més a més són qüestionades per la seva rendibilitat.

A part de considerar que l'objectiu de l'1,5% del PIB és baix, també es pot argumentar que no hauria de ser el mateix per a totes les autonomies. El 2011 el dèficit autonòmic global es va situar en el 2,9% del PIB, però hi va haver diferències importants entre les diferents comunitats. El ventall va del 7,3% de Castella-la Manxa a l'1,13% de Madrid. Així doncs, és poc realista pensar que totes les autonomies podran assolir l'objectiu de l'l,5%.

Pel que fa a Catalunya, l'Estat ha comptabilitzat un dèficit del 3,7% del PIB per al 2011. Si s'haguessin rebut els 759 milions que l'Estat deu en concepte de la disposició addicional tercera, seria de l'ordre del 3,3%. Així doncs, per arribar a l'1,5% s'haurà de tornar a fer un esforç molt important.

Dimarts al Consell de Política Fiscal i Financera el ministre Montoro es va mostrar inflexible davant la idea de relaxar el límit de l'1,5%. Fins i tot va dedicar durs adjectius a la reclamació de flexibilitzar el dèficit que feien alguns responsables autonòmics. Crec que aquesta actitud respon a la concepció que té aquest govern central de l'estat autonòmic. Es mira els governs autonòmics com pures entitats administratives dependents del govern central. No creu en la descentralització com un mitjà per satisfer les demandes d'autogovern dels ciutadans dels diferents territoris.

Aquesta posició ideològica es va veient cada dia més en les diferents mesures que vol adoptar el govern de Rajoy. Així, parla d'harmonitzar les lleis autonòmiques per assegurar la unitat de mercat, de l'eliminació de duplicitats competencials, etc. Tot això ha de conduir a recentralitzar i uniformar l'estat espanyol, és a dir, a aigualir l'estat de les autonomies.

Davant d'aquesta situació, el govern de Catalunya ha d'anar a contracorrent. El Govern i una gran majoria de ciutadans demanen més sobirania, cosa que de moment es tradueix en més sobirania fiscal. Si el govern central fos astut, crec que hauria de satisfer aquesta demanda dels catalans per dues raons. La primera, perquè ofegar econòmicament la locomotora econòmica de l'Estat és un greu error. Espanya no podrà créixer si Catalunya no ho fa. La segona raó és que l'Estat pot pensar que en un primer moment el pacte fiscal frenarà que els catalans adoptin posicions més radicals. No obstant, com més temps passa més pessimista sóc pel que fa a l'obtenció d'un model de finançament que ens doni més sobirania, i per tant cada vegada som més els que, si es permetés que ens ho preguntessin, votaríem sí al divorci amb Espanya.

stats