15/10/2012

L'ofensiva espanyola contra l'estat propi

4 min
L'ofensiva espanyola contra l'estat propi

Després del rumb que molts partits polítics i una gran part de la societat civil de Catalunya han agafat cap a l'estat propi, el govern espanyol, part dels intel·lectuals i també de la societat civil espanyola han passat a l'ofensiva contra aquest projecte.

Hi ha diversos tipus d'ofensives. La primera que va sorgir és la de la por. En alguns casos, ha consistit en amenaces, més o menys amagades, d'intervenció militar o policial. És l'estratègia més lamentable i que només demostra que encara queden reminiscències de l'etapa dictatorial. És una amenaça realment poc creïble, que no pot triomfar si tenim en compte el context internacional en què estem immersos.

De tota manera, allà on l'ofensiva de la por es concentra més és en el camp econòmic. S'argumenta que una Catalunya independent quedaria fora de la UE i de l'euro, o que no es podrien pagar les pensions i que el nostre PIB disminuiria dramàticament pel boicot que faria la resta d'Espanya als productes catalans o per la deslocalització d'empreses.

D'aquestes amenaces encara no n'he vist cap de sòlidament argumentada o que es basi en estudis econòmics solvents. Tot són suposicions i afirmacions gratuïtes. En canvi, a Catalunya sí que hi ha estudis seriosos que tracten el tema, ja que és una qüestió que ens preocupa des de fa temps. Sobre si quedaríem fora de la UE i de l'euro, cal dir que no hi ha res escrit. L'escissió d'un territori dintre un estat membre és un fet que no té precedents i com a tal s'hauria de tractar. A part de la pressió que pogués fer Espanya per deixar Catalunya fora de la UE, no trobo raons per pensar que la UE tingués també interès a deixar-nos fora, ja que Catalunya seria contribuïdora neta al pressupost de la UE i Espanya ara n'és receptora.

D'altra banda, no cal ser premi Nobel per entendre que aturar l'espoli fiscal que patim, de 16.000 milions d'euros anuals (8,4% del PIB), tindria uns efectes clarament positius per a l'economia catalana. Està demostrat que seríem autosuficients per pagar les pensions i cobrir les noves competències com a estat propi, i que encara ens sobrarien diners, com ho sostenen alguns estudis fets recentment. Pel que fa a les conseqüències comercials que podria tenir la secessió de Catalunya, s'ha de tenir en compte que el 2011 el 52,9% dels productes que no es van consumir a Catalunya es van vendre a la UE i a la resta del món, i només el 47,1% a la resta d'Espanya. Ja no depenem tant com abans del mercat espanyol. Per conèixer les conseqüències que la independència de Catalunya pot tenir per al comerç català, recomano l'estudi fet pels professors Xavier Cuadras i Modest Guinjoan publicat amb el títol Sense Espanya , en què es posa de manifest que les possibles conseqüències negatives d'un boicot espanyol es veurien més que compensades per la desaparició de l'espoli fiscal.

El segon tipus d'ofensiva contra l'estat propi és la que utilitza la Constitució i les lleis com a entitats sagrades i inamovibles i que, basant-se en això, rebutja donar cabuda a les aspiracions democràtiques d'una part considerable dels ciutadans catalans.

Hi ha un tercer tipus d'ofensiva: consisteix a desacreditar Catalunya i el seu govern. Es diu que aquesta és l'autonomia més endeutada de l'estat espanyol, que ha de viure de l'ajut de l'Estat a través del fons de liquiditat i que plantejar en aquests moments el procés de l'estat propi agreuja la crisi econòmica. Hi ha molts factors que poden haver contribuït a l'endeutament de la Generalitat, però es demostra que, llevat del cas de Castella-la Manxa, les autonomies amb un endeutament per càpita més alt són les que històricament han tingut uns recursos per sota de la mitjana, i les autonomies que els han tingut per sobre són les que tenen un endeutament per sota de la mitjana.

Actualment, el que agreuja la crisi econòmica és la ineficàcia de la política del govern espanyol, que ha perdut la credibilitat a escala internacional. A més, el maltractament fiscal i econòmic que l'Estat dispensa a Catalunya sí que empitjora la crisi de la nostra economia i l'ofega. És increïble que Catalunya, amb una contribució neta anual a la resta de l'Estat de més de 16.000 milions d'euros, hagi de demanar diners manllevats a l'Estat. S'ha d'explicar al món que no és perquè tirem la casa per la finestra, sinó que està provocat, en part, pel mal finançament i l'espoli fiscal que patim.

Finalment, existeix l'ofensiva dels denominats federalistes, que en major o menor mesura reconeixen que Catalunya fa una aportació important a la solidaritat i que tornen a proposar una reforma del sistema de finançament des d'una perspectiva federal. A ells se'ls ha de dir que ha passat el temps per això, que han fet tard, que els catalans no hi confiem. Hem après que qualsevol pacte serà un fracàs. No es pot pactar amb els que ens neguen l'existència com a nació, amb els que reiteradament ataquen la nostra llengua i la nostra cultura.

Espanya ha de saber que de manera pacífica, democràtica i sense menysprear-la, una gran part dels catalans hem posat rumb cap a un altre horitzó de llibertat i progrés, i que això, com també volen fer creure alguns, no és el caprici d'uns quants.

És d'esperar que, ara que li han donat el premi Nobel de la pau en reconeixement a la seva contribució a l'establiment de la democràcia i dels drets humans, la Unió Europea faci honor a aquest guardó i ajudi Catalunya en tot aquest procés d'emancipació nacional.

stats