05/07/2015

Polítics ben o mal pagats?

4 min
Polítics ben o mal pagats?

Després de les últimes eleccions municipals, han aparegut nous equips de govern, alcaldes i regidors, que s’imposen sous més baixos que els que van tenir els que els van precedir. Un cas a destacar són les noves alcaldesses de Barcelona i Madrid, juntament amb els seus regidors. En aquests municipis no costarà gaire trobar funcionaris municipals que tinguin sous superiors al de la seva alcaldessa.

D’altra banda, aquest fet coincideix amb l’entrada en vigor de la limitació a les remuneracions dels càrrecs electes dels municipis, una mesura introduïda amb la reforma de la llei de règim local aprovada el desembre del 2013. De tota manera, el sou que s’han assignat els polítics esmentats està per sota del que estableix la llei esmentada. Així, el sou brut anual que la nova alcaldessa de Barcelona s’ha atribuït és poc més d’una tercera part del que, segons la nova llei, pot percebre l’alcalde de Barcelona: uns 100.000 euros bruts anuals com a màxim.

Aquestes mesures de rebaixa de sous pretenen demostrar a la ciutadania que els nous càrrecs electes no estan en política per enriquir-se sinó per fer un servei públic. Per això es posen sous semblants als que poden cobrar molts joves ben preparats o una gran part de la població. La proliferació de molts casos de corrupció política ha fomentat, doncs, que alguns partits polítics hagin establert codis ètics on es limiten les remuneracions a percebre en cas d’arribar al poder. Ara bé, també cal dir que no s’ha de relacionar directament la quantia dels sous dels polítics amb la corrupció. Hi poden haver corruptes amb sous baixos i alts, indistintament. La corrupció entra en un altre àmbit.

Davant d’aquest fet, ens podem preguntar si a la llarga aquestes mesures són eficients, malgrat que puguin ser totalment respectables.

D’acord amb la teoria econòmica, la productivitat dels treballadors augmenta en funció del salari que se’ls paga, ja que així també es millora la qualitat dels sol·licitants per als llocs de treball, la seva motivació i les regles del treball en grup.

Si aquestes idees del mercat laboral s’apliquen als polítics, es pot concloure que un salari més alt probablement millorarà l’actuació dels polítics electes i atraurà més individus qualificats, és a dir, ciutadans amb importants oportunitats laborals al sector privat. A més a més, això pot fomentar les motivacions de reelecció, ja que qui està ben pagat hauria de desitjar ser reelegit pels ciutadans i, per tant, hauria de tenir una actuació i un comportament més adequats.

Les raons teòriques anteriors s’han mostrat certes en diversos treballs empírics que fan referència a polítics locals. Els estudis demostren que pagar millor els polítics té un efecte positiu en la qualitat i capacitat dels polítics electes (millor educació i trajectòria professional) i, alhora, té efectes positius en la gestió pública.

En concret, els polítics més ben pagats aconsegueixen millorar l’organització burocràtica municipal, fent-la més eficient, i tot això es deu primordialment al fet que es poden seleccionar els alcaldes i regidors més competents. Com a conseqüència, aquests estudis conclouen que els salaris dels polítics municipals han de ser proporcionals a la població del municipi (com més gran el municipi, més gran ha de ser el salari) i han d’estar també relacionats amb els salaris que el sector privat proporciona per a ocupacions similars.

Per tant, agafant com a base aquesta argumentació, destacaria cinc punts. En primer lloc, cal dir que és totalment respectable que alguns polítics considerin que han de limitar les seves remuneracions. Però això no ens hauria de portar a concloure que són millors que altres polítics amb sous més elevats (sempre que aquests sous estiguin dins els límits establerts per la llei o siguin raonables d’acord amb la responsabilitat que tenen).

En segon lloc, si els polítics estan mal pagats, les persones més qualificades, més preparades i amb més educació no voldran dedicar-se a la política, ja que perdran diners en relació a la remuneració que poden obtenir en el sector privat. I encara més quan, en l’actualitat, la política està desacreditada. També cal tenir en compte que, si estan ben preparats, no es convertiran en professionals de la política. No convertiran la política en un modus vivendi, ja que seran professionals amb bones opcions laborals fora de la vida política.

En tercer lloc, no s’ha de confondre sous baixos per als polítics amb un sector públic més eficient. L’eficiència s’ha d’aconseguir en els procediments de gestió, en l’elaboració i aplicació de les polítiques, i per això està demostrat que es necessiten persones ben formades i qualificades.

En quart lloc, una baixa remuneració per als polítics pot interpretar-se com un signe d’austeritat, però amb això no es millora l’equitat. Tampoc no representa un gran estalvi des del punt de vista de la despesa pública, ja que aquesta despesa és una petita part de la despesa pública total de l’ens públic en qüestió. Una millor equitat i justícia social s’aconsegueixen mitjançant les polítiques tributàries i de despesa adequades.

En cinquè i últim lloc, els ciutadans només podran escollir els polítics més ben preparats per al sector públic si poden competir amb el sector privat. Això requereix tenir polítics ben pagats, malgrat que el sector públic segurament mai podrà igualar del tot els sous del sector privat: també és raonable que, en la dedicació a la política, s’exigeixi una bona dosi de disposició a fer un servei públic.

stats