És eficient l'estat autonòmic?
El model descentralitzat de l'estat espanyol s'està posant en qüestió. La presidenta d'una comunitat autònoma s'ha mostrat a favor de tornar competències a l'Estat. A més, el govern espanyol, que culpa les autonomies de molts dels mals que pateix l'economia, està erosionant clarament aquest model.
És cert que les autonomies tenen problemes financers i de solvència, i algunes els tenen molt greus, però no són diferents dels que també pateixen els altres governs (central i locals). Tot i així, es culpa les autonomies de ser en gran part les causants dels nivells de dèficit i endeutaments públics, i es diu que hi ha contribuït el fet d'haver duplicat les institucions pròpies de l'Estat i d'haver creat estructures burocratitzades que porten a increments indesitjables de la despesa pública. Aquest missatge va calant en l'opinió pública nacional i internacional.
La qüestió que s'està posant sobre la taula és si té sentit que tinguem a l'estat espanyol 17 autonomies. Hi ha moltes raons per justificar la descentralització d'un estat: polítiques, històriques, etc. Ara bé, les preguntes que aquí ens fem són si des d'un punt de vista econòmic l'estat autonòmic és eficient i si ha portat a un excés de burocratització i a una duplicació d'institucions públiques.
La teoria econòmica de la descentralització fiscal ens diu que aquesta descentralització porta guanys d'eficiència i incrementa el benestar dels ciutadans, ja que permet adaptar millor les polítiques a les preferències dels ciutadans en matèria de serveis públics. Aquestes preferències poden diferir entre els territoris per raó de cultura, de llengua, etc. Per tant, la descentralització dóna lloc a un nivell més alt de benestar que una situació centralitzada.
Hi ha també altres raons per justificar la descentralització, com que facilita que els polític hagin de rendir comptes ( accountability ) davant dels votants i permet que aquests últims els controlin millor. Això fa que la descentralització pugui ser preferible a la centralització fins i tot quan les preferències són homogènies entre els territoris.
Pel que fa a l'evidència empírica, hi ha pocs estudis que confirmin el que diu la teoria, perquè l'eficiència és difícil de quantificar. Amb tot, hi ha algun estudi recent que conclou que quan en un territori hi ha una forta demanda de descentralització, s'aconseguirà més eficiència, més satisfacció de la població i més creixement econòmic que quan la demanda de descentralització és dèbil i aquesta descentralització ve imposada pel govern central. En aquest últim cas, la descentralització és menys propensa a incrementar l'eficiència i el creixement econòmic. Dit d'una altra manera, quan hi ha una forta demanda des de baix (des d'un territori) d'autogovern, aquest autogovern resulta molt més eficient que quan la descentralització ve imposada des de dalt (des del govern central), i es confirma la teoria que la descentralització és econòmicament eficient.
Si extrapolem el que hem dit al cas de l'estat espanyol, a fi que la descentralització existent fos verdaderament eficient, les 17 autonomies haurien de ser territoris amb moltes ànsies d'autogovern, on hi hagués una demanda forta dels ciutadans en aquest sentit. Aquest no és el cas. Sense ànim d'ofendre a ningú, la demanda d'autogovern de Catalunya o del País Basc no té res a veure amb la que puguin tenir altres autonomies com la Rioja o Múrcia, per posar-ne exemples. Aquestes autonomies ho són perquè així es va decidir des de dalt, però no perquè hi hagués una forta demanda ciutadana per a l'autogovern. Així doncs, segons aquesta argumentació, seria molt més eficient descentralitzar cap a territoris com Catalunya que cap a altres autonomies de l'Estat.
D'altra banda, cal dir que les autonomies espanyoles no tenen més institucions que la majoria d'estats d'un país federal. En canvi, sí que cal recordar com es va portar a terme la descentralització de l'Estat. En el càlcul de les despeses vinculades als serveis a traspassar, estimades mitjançat el mètode de càlcul denominat del "cost efectiu", se subestimaven els costos centrals per la manera com es calculaven els percentatges de transferibilitat dels serveis. Aquests percentatges eren establerts pels mateixos responsables de les unitats que s'havien de transferir. Això feia que hi hagués una tendència a considerar com a no transferible gran part dels recursos de què es disposava a les oficines centrals. L'any 1985 els costos centrals dels serveis traspassats només representaven el 3,43% del total transferit per personal i despeses de funcionament. La resta eren els costos perifèrics (a escala provincial) que tenien els serveis. Això vol dir que l'administració central no disminuïa despeses en la proporció adequada, la qual cosa creava una duplicació innecessària, que actualment queda palesa amb les unitats administratives i ministeris innecessaris que conserva l'Estat. Per tant, si hi ha un excés de despesa burocràtica és també culpa de l'administració estatal, que no es va aprimar com calia en el seu moment.
En conclusió, sembla que l'estat autonòmic pateix un problema de concepció inicial i va néixer amb alguns defectes de disseny que en una època de recursos escassos i crisi econòmica com l'actual es posen inevitablement en relleu.
